En l'imaginari col·lectiu, el perfil urbà de Barcelona i la identitat del Modernisme català semblen convergir en pràcticament un nom Antoni Gaudí. Però, si Gaudí va ser l'arquitecte que va buscar l'estructura a través de la raó i la natura, Josep Maria Jujol va ser qui hi va abocar la llibertat i el color.
Gaudí i Jujol no només van ser mestre i deixeble, van formar una entitat creativa on, com assenyala el professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de la URV, Roger Miralles, sovint resulta impossible -i potser innecessari- discernir on acaba la mà de l'un i comença la de l'altre. No obstant això, les seves trajectòries vitals i metodològiques van ser oposades i és precisament en aquesta dispersió on va néixer la seva millor obra.
Una simbiosi perfecta
Antoni Gaudí (nascut el 1852) pertanyia a una generació anterior a la de Jujol (1879), amb una diferència de vint-i-set anys. Abans de la seva trobada, l'arquitectura de Gaudí es caracteritzava per una mentalitat reflexiva i sistemàtica, sovint recolzada en la geometria i les lleis de la mecànica. En obres prèvies com el Palau Güell, Gaudí utilitzava la repetició d'elements modulars, una pràctica habitual i de moda en el context europeu del moment.
L'entrada de Jujol al taller de Gaudí, cap al 1905 o 1906, va marcar un punt d'inflexió radical. A partir d'aquell moment s'introdueix la diversitat absoluta. Gaudí, que fins aleshores havia mantingut una certa sobrietat cromàtica -propera a un cert "victorianisme" o a l'estètica de William Morris-, va veure com les seves obres s'encenien. El color, que abans era secundari, esdevé protagonista gràcies a la intervenció de Jujol.
Aquesta transformació és visible en la pell de la Casa Batlló, en la forja de la Casa Milà i, sobretot, en el banc de trencadís del Parc Güell. En aquests espais, Jujol no va actuar com un decorador, sinó com un creador amb llibertat total atorgada pel mestre, aplicant el color i la textura com una part indivisible de l'arquitectura.
La mirada del Camp de Tarragona: Natura i Tradició
L'entesa entre Gaudí i Jujol anava més enllà del pla professional, compartien un origen geogràfic comú: el Camp de Tarragona. Per a tots dos, aquesta procedència era determinant. Ràfols recordava que Jujol deia als seus alumnes: "Els naturals del Camp de Tarragona perceben la bellesa amb més claredat que la resta".
Aquesta frase no era una simple mostra d'orgull local, sinó una teoria pedagògica. Jujol creia que l'educació visual en contacte directe amb la natura d'aquell paisatge específic formava una mirada més apta per a la pràctica de l'arquitectura. No es tractava d'una natura idealitzada i floral, sinó d'una natura més complexa. Vinyes, insectes i ocells, que Jujol interioritzava i traduïa en formes arquitectòniques mitjançant un "dibuix automàtic" i gestual.
Jujol no s'entenia a si mateix com un creador aïllat, sinó com a part d'una tradició. Va voler transformar la tradició viva transmesa pels seus mestres, com Gallissà, Font i Gumà i el mateix Gaudí. Entenia l'arquitectura com un ofici. Aquesta visió li permetia adaptar-se al context com pocs altres arquitectes. Sabia que treballar a Barcelona, amb accés als materials més moderns i a operaris especialitzats, era molt diferent de treballar als Pallaresos o a Vistabella. En l'àmbit rural, on les limitacions tècniques i materials eren manifestes, Jujol no imposava una estètica “disruptiva”, sinó que continuava el món que havia heretat, transformant-lo des de l'afecte i l'ús intel·ligent dels recursos disponibles.
Dues ambicions, dos destins
Malgrat la seva connexió creativa, s’estima que les aspiracions vitals de Gaudí i Jujol eren oposades. Gaudí, conscient del seu geni, va buscar activament l'èxit social i professional. Aspirava a ser l'arquitecte de la burgesia catalana, treballant per a clients poderosos com els Güell, amb pressupostos que li permetien construir edificis complets i monumentals.
Jujol, en canvi, és conegut que va viure allunyat de les pretensions de grandesa. La seva clientela estava formada majoritàriament per gent modesta: agricultors, capellans de poble i petites entitats. Aquesta diferència va condicionar la seva obra independent, que sovint consistia en reformes parcials o intervencions en edificis existents, en lloc de grans construccions. A més de la seva tasca com a arquitecte, Jujol va exercir de professor: era catedràtic de dibuix a l'Escola d'Arquitectura i professor d'escultura a l'Escola del Treball, disciplines que li permetien desenvolupar la seva passió pel treball manual.
Els detalls que marcaven les obres de Jujol
És una paradoxa que, tot i haver fet 63 obres al Camp de Tarragona, la gran majoria siguin desconegudes pel públic general, que sol identificar Jujol només amb quatre o cinc edificis a Barcelona i Sant Joan Despí. És en aquestes obres "invisibles" del territori on Jujol desplega la seva creativitat.
L'escassetat de recursos el va obligar a ser millor arquitecte, donant lloc a solucions que anticipaven corrents d'avantguarda o el reciclatge arquitectònic. Un exemple d’això és l'Església de Vistabella (1918). Amb un pressupost mínim, Jujol va aixecar un edifici d'una lògica estructural impecable. Va utilitzar una planta quadrada senzilla i un sistema d'arcs parabòlics que feien innecessaris els contraforts. Com ell mateix va descriure, la coberta estava dissenyada per resistir els rigors del clima. A l'interior, la decoració es resolia amb materials humils: fustes de caixes d'embalatge i elements reciclats, demostrant que la bellesa no depèn de la riquesa del material.
A la Casa Bofarull (1914), als Pallaresos, Jujol va transformar una antiga masia afegint-hi una escala que és pura dinàmica vertical i color. Va incorporar elements de la vida rural, com eines del camp o porrons, integrant-los en l'arquitectura amb una naturalitat sorprenent. Aquestes estratègies de projecte demostren que Jujol no aplicava una fórmula, sinó que desxifrava el lloc per oferir una resposta específica.
Mentrestant, a Barcelona, obres com la Botiga Mañach (1911) mostraven un altre registre. Aquí, lliure de les limitacions rurals, però amb la mateixa audàcia, Jujol va crear un espai amb formes punxegudes i lluernes que semblaven escafandres, anticipant una estètica gairebé de ciència-ficció, molt allunyada del floralisme modernista.
