Ha mort Gilda Love, una de les grans icones transformistes de Barcelona i referent de l’escena LGTBI. La mort l’ha anunciat a les xarxes socials l’Associació GAG LGTBIQA+ Sant Andreu de Palomar, que ha acomiadat l’artista i ha reivindicat el seu llegat.
Gilda Love era el nom artístic d’Eduardo Enrique Gustavo Francisco, nascut a San Fernando, a Cadis. La seva trajectòria artística, però, va quedar estretament vinculada a Barcelona, especialment al Raval, on durant les dècades dels setanta i vuitanta va actuar en cabarets i locals que van marcar una època de la nit barcelonina. Diversos mitjans la recorden com una de les drag queens més longeves de l’Estat, tot i que hi ha discrepàncies sobre l’edat exacta amb què ha mort.
El seu nom artístic era un homenatge a Rita Hayworth i al personatge que va convertir l’actriu en una icona mundial amb la pel·lícula Gilda. Aquella influència va acabar donant nom a una carrera feta de música, cabaret, resistència i presència escènica.
Una vida lligada al cabaret barceloní
Abans d’arribar a Barcelona, Gilda Love també havia actuat en escenaris de París, com el conegut Madame Arthur. A finals dels anys seixanta va establir-se a la capital catalana, on va trobar en el Raval un espai per desenvolupar el seu personatge i consolidar-se com a artista.
La seva carrera va quedar vinculada a locals de la Barcelona més canalla i nocturna, entre els quals hi havia El Cangrejo, un dels últims refugis d’aquell món de cabaret, transformisme i cançó popular que va marcar diverses generacions.
Amb els anys, Gilda Love es va convertir també en memòria viva d’una Barcelona que va obrir espais de llibertat en plena repressió i que va fer del transformisme una forma d’expressió artística i de supervivència.
Referent de resistència i llibertat
Gilda Love va ser molt més que un nom d’escenari. Per a l’escena LGTBI, va representar una figura de resistència, especialment per haver mantingut viva la seva identitat artística en contextos molt difícils i durant dècades en què la dissidència sexual i de gènere patia una forta persecució social i institucional.
En els darrers anys, la seva figura havia estat recuperada i reivindicada també a través del documental ‘Cantando en las azoteas’, dirigit per Enric Ribes, que va contribuir a preservar la seva història i la seva mirada sobre la vida i l’escena barcelonina.
Amb la seva mort, Barcelona acomiada una artista irrepetible, testimoni d’una època i símbol d’una manera d’entendre l’escenari com un espai de llibertat.
