Pere López: “El model que entén l’habitatge com un producte ha fracassat”

L’últim debat d’orientació política va escenificar les clares diferències entre el Govern i l’oposició a l’hora de resoldre les principals problemàtiques d’Andorra. Pel seu costat, el Partit Socialdemòcrata (PS) aposta per canvis en les actuals polítiques d’habitatge i en un sistema fiscal que qualifica “d’injust”. Ens ho explica en aquesta entrevista el president del grup parlamentari i pròxim candidat dels socialdemòcrates a les eleccions generals, Pere López.

 

Quina valoració fa del debat d’orientació política?
És un debat que arribava en un moment complicat, a finals de legislatura. Pensàvem que el debat aniria cap a un altre costat perquè avui en dia el que preocupa a la gent és el tema de la inflació i finalment no se’ns va explicar res. Sembla com si el Govern no sigui conscient d’aquesta situació i no es veu una voluntat de fer front a la inflació amb mesures per evitar que pugin els lloguers o bonificar els carburants. El debat es va derivar molt en el tema de la hipotètica moratòria de les llicències urbanístiques, mentre que el debat de l’habitatge, el cost de la vida o les pensions van quedar una mica diluïts. No sembla que el Govern tingui un pla sobre què pensen fer.

 

Aquella setmana, van marxar del debat sobre la votació de la llei que regula la construcció d’habitatges. És una bona imatge que el primer partit de l’oposició no vulgui debatre els temes que porta el Govern al Consell?
És una llei que hipotèticament crea una moratòria, però no queda molt clar el que suposarà. Aquesta llei s’entra dilluns i es debat ja el dimecres. Dilluns i dimarts hi havia debat d’orientació política i estàvem preparant-lo juntament amb les propostes de resolució. A més, la memòria que l’acompanyava era d’uns tres folis tot i ser una llei que té un impacte important. Per dir qualsevol cosa sobre una llei que no hem pogut ni analitzar ni debatre i està provocant diferents interpretacions entre els comuns, ens va semblar que el millor era no participar en el debat.

 

L’oposició no ha entès la seva tramitació per extrema urgència, però si es veu l’allau de projectes que volen evitar la llei té cert sentit que es vulgui actuar ràpidament.
El que ha fet el Govern és accelerar els processos. Aquests 70 projectes han entrat després del debat i davant de l’escenari de canvi de les normes urbanístiques. Si el que es volia era contenir el creixement, el que ha provocat és una inflació de projectes constructius de manera exagerada. D’altra banda, existeix un cert desconeixement de les normes urbanístiques. La llei no provocarà una aturada de les llicències urbanístiques perquè els mecanismes existents no ho permeten. Aquests dies estem treballant aquest tema, que jurídicament és complicat. Està clar que el model més liberal, en què el Govern ha fomentat descaradament la construcció, no és un model sostenible i provoca problemes d’habitatge. S’està construint més que mai i alhora hi ha menys pisos que mai per la classe treballadora. Hi ha un fracàs del model que entén la vivenda com un producte de creixement econòmic.

 

El Govern assegura que intenta pal·liar-ho amb pujades de salaris o incentivant la construcció d’habitatge, mesures que pel PS no són suficients. Què demanen?
El problema és que les mesures no han donat el resultat que ells volien. Ens van explicar que apostaven per afavorir els projectes de construcció i que, amb la llei clàssica de l’oferta i la demanda, seria una solució al problema de l’habitatge. La qüestió és que el mercat de l’habitatge no funciona igual que el de les taronges perquè és molt específic i una part de la població no pot pagar els habitatges d’una determinada renta. Per això, en molts llocs se segmenta i es divideix en diferents mercats. No sé si no ho han fet perquè no ho han pensat prou bé o no s’han sabut assessorar. Aquests projectes de nova construcció beneficiats per la reducció d’impostos s’han dirigit comercialment cap a públics alts o molt alts. El que no pot fer el Govern és afavorir fiscalment un producte que va per ciutadans amb més capacitat econòmica. Quan fas aquestes promocions has d’arribar a acords perquè una part de la promoció sigui a uns preus regulats. El mercat per si sol no es regularà mai en un lloc com Andorra on l’espai és limitat i car.

 

Aleshores proposa que siguin les institucions qui el regulin.
Hi ha d’haver un estat i uns comuns al darrere que facin que existeixi una part del mercat destinada a la gent jove, gent gran o famílies amb ingressos més justos. Si no és així, per tots aquests col·lectius no hi haurà mai un habitatge digne i assequible.

 

Plantegen ficar topalls als preus?
No contemplem ficar topalls als preus com a mesura de mercat. Ha d’estar segmentat, ha de ser lliure i cadascú ha de fer el vulgui. S’han de ficar topalls als projectes que es beneficien d’alguna ajuda pública o de reducció d’impostos. Hi ha propietaris que demanen ajudes per millorar tècnicament el pis o millorar-hi l’eficiència energètica, però, un cop han rebut l’ajuda, traslladen aquestes millores a un increment del preu de lloguer. L’ajuda pública ha d’anar condicionada a una sèrie de coses.

 

Al debat d’orientació política comentava que el sistema fiscal és “injust i perpetua la riquesa”. Una pujada d’impostos que planteja podria espantar els inversors?
Primer ens hem de situar. Andorra té un tipus d’IRPF únic del 10%, mentre en altres països és progressiu i el nivell màxim se situa gairebé al 50%. Nosaltres portem al programa electoral que els que més tenen han de pagar més i proposem un segon tram del 20% per la gent que cobra 12 vegades el salari mínim (uns 160.000 €). Si l’estat no té diners per fer polítiques d’habitatge o pels joves, el que fan els estats és gravar més aquells que tenen més. No és normal que pagui el mateix el que guanya 50.000 € que el que en cobra 500.000 €.

A més, els dividends de les societats no tributen -a diferència de la resta de la UE- i aquí hi ha un mecanisme d’evasió fiscal. Tenen tots els seus immobles en forma de societats, que fan la seva declaració i després reparteixen els diners a la seva renda personal. Això vol dir que la majoria de l’IRPF la paguen els treballadors.

 

Aquesta major recaptació d’impostos podria fer més viable el sistema de pensions?
L’únic sistema de pensions que pot funcionar és el públic. Ha de permetre que la gent que més cotitza ajudi que la gent que cotitza menys tingui una pensió una mica més elevada. S’ha d’acabar amb els discursos de la por que diuen que el sistema privat és millor que el públic, perquè és tot el contrari. En un de públic hi ha una garantia de l’estat.

A Andorra s’està cotitzant poc. Fan falta 10 punts més a jubilació per ser sostenible i el Govern proposa que aquests 10 punts es traslladin a una cotització d’un 32% en lloc del 22% actual (12 per pensions i 10 per sanitat). Nosaltres suggerim que el 10% que es dedica a salut es destini a pensions i que la salut es financi per via impositiva, que és molt més just. Més cotització vol dir que cobres menys salari. En la situació actual d’Andorra és molt més injust carregar els salaris que no carregar fiscalment aquells que més tenen.

 

Podríem arribar a un acord de mínims amb les pensions abans del final de legislatura?
Hi ha una comissió al Consell General on hi ha uns mínims acords que s’estan valorant. Tenim reunions a les properes setmanes i a mi m’agradaria molt que abans de final de legislatura s’avancés alguna cosa ni que fos entre Demòcrates i PS.

 

En aquest clima electoral que ja es respira al Consell. Existeix la possibilitat que acabem l’any amb un vot a favor del PS als pressupostos del Govern?
Sent honestos és molt molt molt poc probable. Primer, perquè representem coses diferents i, segon, perquè porten des del juny preparant-lo i no hi ha ningú que ens hagi demanat què ens agradaria veure al pressupost. Hi ha una majoria parlamentària i no hi ha cap necessitat de fer-ho. Però nosaltres no ens podem fer nostres uns pressupostos on no hem pogut ficar ni un euro.