Ens trobem immersos en la celebració de les Festes de la Cinta, unes festes que s’han convertit en les festes majors de la ciutat de Tortosa i, al mateix temps, en l’homenatge més grandiloqüent que se li ret a la Verge de la Cinta, la que és considerada la patrona del nostre municipi des del segle XVIII.
Però, per què es va iniciar a Tortosa el culte a la Mare de Déu de la Cinta? Coneix la ciutadania què va passar més enllà del miracle? I, sobretot, quines són les peces d’art litúrgic que ja no formen part de la nostra història?
Ens endinsem a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Santa Maria de Tortosa per parlar-ne amb els estudiosos i els experts que ens tenen preparades algunes d’aquestes curiositats que, si més no, considerem oportú que es donin a conèixer en el marc d’una festivitat tan important.
El miracle:
Diu la tradició oral que l’any 1178 es produí el miracle de l’aparició de la Mare de Déu a un prevere de la Catedral, just l’any en què s’estava començant a construir el nou temple. Com a mostra d’agraïment, la Verge li donà una cinta de tela perquè ho pogués explicar i se’l creguessin. La cinta és la que dóna nom a la Mare de Déu i, a partir d’aquí, se n’inicià de manera progressiva el seu culte i també alguns miracles registrats. Ara bé, no podrem determinar mai amb certesa si aquest fet és verídic o si era una manera enginyosa d’aquella època de fer arribar un missatge de tranquil·litat a la ciutadania que necessitava poder emmirallar-se amb quelcom intangible per donar explicació a coses que no en tenien, o bé, per demanar ajuda pels problemes i malalties que sofrien els seus éssers més estimats. El que sí que sabem és que la història que s’explica a Tortosa és, salvant les distàncies, idèntica a una que es narra a les escenes il·lustrades d’un armariet tabloide italià i, per tant, podria estar-hi inspirada, com bé apuntava l’historiador Hilari Muñoz, recentment desaparegut.
La fundació de l’Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta:
Estant en el seu mandat el bisbe Lluís de Tena, l’any 1616, es va fundar l’Arxiconfraria de la Cinta. La van fundar els canonges, gent del clergat, procuradors de la ciutat i 227 seculars.
Aleshores, es feien onze processons els segons diumenges del mes en honor a la Cinta i hi anaven els confrares amb les espelmes enceses. La data oficial de la celebració era el segon diumenge d’octubre i, al matí, se celebraven els oficis i, a la tarda, una solemne processó on es duia la Santa Relíquia en una urna de plata sota pal·li.
La primera estàtua de la Cinta i la seva corona:
L’Arxiu del Capítol Catedralici va posar-se en contacte amb l’argenter valencià Agustí Roda, que ja havia treballat prèviament a moltes altres poblacions, perquè fes una corona de plata per a la imatge de fusta de la Mare de Déu de la Cinta l’any 1635. La corona s’ha pogut saber que era obra d’aquest argenter arran dels esmalts ovalats de color blau cel i les ornamentacions que presenta amb uns caps d’àngels i encara es conserva a l’Exposició Permanent de la Catedral.
Com hem dit, la corona havia de ser per a la imatge de talla policromada, datada del 1617, que havia realitzat l’escultor Onofre Fuster. La figura era de fusta policromada i representava la Cinta dempeus que agafava la cinta de tela amb les dues mans. Al principi, estava dins del nínxol de la tomba del bisbe Tena, però, més tard, es posà al damunt d’una calaixera de la Sagristia de la Catedral. No s’ha conservat fins als nostres dies perquè fou víctima de l’incendi de la crema d’esglésies del 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, en el moment en què es va cremar el Convent de la Ràpita de la plaça de St. Jaume, on hi residien les monges de l’orde de Sant Joan, ja que, poc temps abans, el 1930, la imatge havia estat cedida a la comunitat de monges santjoanistes per part del Bisbat.
La Capella de la Cinta:
Tot i que les primeres referències de la Cinta, daten del 1177, no va ser fins a finals del segle XVI que va començar a haver-hi més devoció i no va ser fins al segle XVIII, l’any 1860, que se la considerà la nova patrona. Abans d’aquest fet, els patrons i patrones de la nostra ciutat fins al segle XVI havien estat l’Àngel Custodi i les conegudes com a Santes Màximes de Santa Càndia i Santa Còrdula.
Així doncs, es va posar la primera pedra de jaspi de la Capella de la Cinta el 25 d’abril del 1672 i hi van llençar monedes i una inscripció llatina als fonaments. Fins a aquell moment, el jaspi de Tortosa era conegut com a jaspi de l’Escorial abans de construir-se la Capella de la Cinta. A partir d’aquest fet, es comença a popularitzar el nom de Jaspi de la Cinta.
Abans, a la Capella s’hi entrava per una porta (avui encara conservada) amb un reixat que donava al claustre de la Catedral i allà hi havia una pila baptismal de la qual la Cinta, quan es va aparèixer, diuen que va agafar aigua amb les seves mans.
El trasllat de la relíquia a la nova Capella de la Cinta:
El trasllat de la relíquia a la nova Capella de la Cinta s’havia de fer el 14 d’octubre del 1725, però el rei va dir que es faria l’1 de maig. Durant l’octavari de la festivitat, l’Ajuntament encomana als gremis que guarneixin les capelles i els altars dels seus convents i que fessin coses per divertir el poble com: focs artificials, balls, danses, bous... i, fins i tot, que fessin venir una companyia de dansaires de la Vila de Catí i una altra de còmics per representar i escenificar la baixada de la Cinta al Temple.
Aquell dia la Catedral van posar molts domassos i teles de color carmesí i 120 llums amb canelobres de plata il·luminant la relíquia. Des del Claustre fins a la porta de l’Olivera van posar-hi tapissos de Flandes i penjolls de ras i al mig del claustre hi havia un laberint de murtra.
A les vuit del matí es va fer la recepció de la relíquia i la missa i, més tard, des de l’Ajuntament ordenaren que sortissin els col·legials a cavall a anunciar la festivitat per tota la ciutat i, consta en els documents que, davant del cavall hi anava la “tarasca”, és a dir, la cucafera, i també els gegants ballant al so de la dolçaina i de les cobles de música de la ciutat. I és que, segons hem pogut saber, el 1850 la confraria de Sant Antoni dels Pagesos, que era la qui custodiava la cucafera, decidirà donar-la a l’Arxiconfraria. Aquesta encomanà construir les cucaferes mitjana i petita el 1861, mentre que serà el 1857 quan l’Ajuntament demanarà que es faci una rèplica del seu cap. En molts d’aquests documents ens parla de la cucafera amb el nom de tarasca que és el mateix que tenen aquest tipus de bèsties a municipis com Reus o Tarragona.
La festivitat de la relíquia es va acabar a les 21 h de la nit amb unes danses i unes rodes de foc, troneres i focs d’artifici que es van llençar des de les torres de la Catedral.
La imatge processional de la Mare de Déu de la Cinta:
A partir del 6 de juliol del 1704 van començar els contactes entre el Capítol de la Catedral i l’argenter barceloní, Francesc Via. Via era un dels millors argenters de la seva època i ja havia realitzat altres peces per a la Catedral com l’urna del Dijous Sant o un crucifix per a un altar.
Se li va demanar que fabriqués una imatge “moderna” i que fos “de tot garbo”, és a dir, “d’elegància en el gest, vivacitat del moviment, serè semblant i airosa vestimenta”; d’acord amb els principis estètics i iconogràfics dels canonges i tortosins.
També indicaven que s’havia de representar sense el nen Jesús i prenent de model la Immaculada Concepció de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. D’aquesta manera, és evident que no es pretenia que la imatge fos una Verge embarassada i que això va ser fruit d’una errònia interpretació posterior derivada de la paraula castellana “encinta” que vol dir “embarassada”. És per aquesta raó que no consten imatges de la Cinta embarassada fins al segle XX.
Durant aquest procés de fabricació de la imatge, Francesc Via va presentar dos dibuixos perquè els canonges decidissin quin esbós els agradava més i, per això, van exposar-los al claustre de la Catedral per poder conèixer l’opinió del poble.
Per realitzar l’obra es van fondre una gran quantitat de peces del tresor de la seu i una imatge més petita de la Cinta. L’actual figura, doncs, està feta amb 627 unces de plata, és molt lleugera i representa una Verge que, quan l’observem a la mateixa alçada que els nostres ulls ens mostra un rostre amb una expressió de clemència, mentre que, quan s’eleva al pas processional i es mira des de sota, es converteix en una mirada de superioritat i de domini vers el poble.
Destaca per la presència de plecs a la roba que li donen moviment a la figura i pel detallisme de les clavellineres gravades al mantó de la Verge. Al peu de l’escultura hi ha quatre caps d’àngels, un a cada costat.
Un carilló amb campanetes i l’emotiva entrada del pas:
Sens cap mena de dubte, el moment més emotiu o més impactant del Dia de la Cinta és el de l’entrada del pas processional a la Catedral, un cop ha finalitzat la processó. És en el punt en què el pas creua la portalada principal de la façana barroca orientada al riu quan comença a sonar sense parar un instrument molt bonic que, sovint, passa desapercebut per a tothom i que només se’l pot escoltar aquest únic dia a l’any. Estem parlant d’un carilló en forma de roda de fusta que duu unes campanetes i que data del segle XVII. En desconeixem l’autor d’aquesta curiosa peça de museu que, originàriament, s’havia entregat a la Catedral perquè sonés el dia de la Pasqua de Resurrecció. Però l’instrument tot sol tampoc tindria el mateix simbolisme que el que ara té, quan tots els feligresos assistents al temple comencen a cantar en bucle, una vegada i una altra, l’Himne de la Cinta fins que el pas processional aconsegueix arribar a l’Altar Major. Una estampa única, d’incert origen, que va transmetent-se generació rere generació de tortosins (i dels vinguts d’arreu) i que és un d’aquells trets distintius que diferencien les Festes de la Cinta de qualsevol altra festa d’adoració mariana que hi hagi al nostre país.