.gif)
Una setmana després de les eleccions catalanes i amb les europees a la vista, la informació sobre possibles investidures sembla refredar-se. De fet, abans d’un possible pacte per formar govern s’haurà de decidir la composició de la Mesa del Parlament. Una qüestió que no és menor, ja que pot marcar els tempos d’un hipotètic debat d’investidura i també incidir en l’agenda legislativa dels pròxims quatre anys.
Amb els resultats sobre la taula, cap partit sembla que pugui assumir la presidència de la cambra sense dificultats. En el centre del debat hi ha què farà finalment Esquerra si es troba en la disjuntiva d‘escollir entre un president del Parlament del PSC o de Junts. Inclús podria haver-hi la possibilitat que algun d’aquests dos partits li oferís la segona autoritat del país als republicans.
44 anys marcats per la bicefàlia
La presidència del Parlament ha sigut habitualment peça de mercadeig entre els diferents grups polítics, sempre amb la mirada posada en hipotètiques investidures. En la legislatura de la restitució de la democràcia, el 1980, aquest càrrec va recaure en el republicà Heribert Barrera. Esquerra va acabar cinquena en aquells comicis amb 14 diputats, però va aprofitar la seva posició clau per apoderar-se de la presidència gràcies als vots de CiU, PSC i UCD. L’anticomunisme de Barrera va vetar un hipotètic tripartit i alhora va proposar un govern de Pujol amb ERC i el PSC dins. Aquesta proposta no va fructificar, deixant a CiU amb un govern en solitari i amb els republicans al capdavant del Parlament.
Aquesta mena de bicefàlia es va mantenir també durant les majories absolutes de Pujol. En el seu cas, no era amb altres partits, sinó amb el seu company de coalició Unió Democràtica de Catalunya. Mentre Convergència tenia la Generalitat sota la figura de Pujol, Unió tenia el Parlament des de 1984 fins al 1995, i del 1999 al 2003. Únicament entre 1995 i 1999 es va aturar l’hegemonia dels democristians, quan l’històric socialista Joan Reventós va arribar al càrrec gràcies a un estrany pacte amb ERC, PP i ICV.
Durant els dos tripartits, la presidència va caure en el republicà Ernest Benach. D’altra banda, entre 2010 i 2015 Artur Mas va mantenir la tradició de situar algú d’Unió a la presidència del Parlament. Després de l’aplicació del 155, els dos governs independentistes van estar marcats per aquesta bicefàlia. Quan la Generalitat era juntaire, el Parlament era republicà. I viceversa. Per aquest motiu, no seria tan esbojarrada la possibilitat que Esquerra es col·loqués de nou al capdavant del Parlament.
Quins possibles pactes pot haver-hi?
Fins ara, hi ha poca informació sobre les possibles aliances. Cap dels partits volen veure com aquestes negociacions afecten les seves aspiracions per a les eleccions europees i han desvetllat poques cartes. Segons el reglament, en primera instància es fa una votació entre els diferents candidats a presidir el Parlament. Si cap d’ells assoleix els 68 diputats, se celebra una segona ronda on el candidat més votat és qui s’endú el càrrec.
D’entrada, la majoria més fàcil seria un acord entre PSC, ERC i Comuns, sigui per fer un socialista president o un republicà. Si no arriben a articular aquesta aliança, la qüestió es complica. En principi, VOX no es decantarà per cap candidatura i realment Aliança Catalana no serà decisiva en cap pacte realista. Així que els dos partits de dreta radical, amb qui tots menys el PP estableixen línies vermelles, quedarien fora de l’equació.
El PSC podria incorporar els Comuns a la suma, a canvi d’algun lloc a la Mesa del Parlament. Si els independentistes no arriben a cap acord entre ells, els socialistes no tindrien problemes per superar la votació. Però un pacte independentista deixaria el PSC sense el control de la cambra. 48 escons contra 55 o 59 si s’hi suma la CUP. Inclús si el pacte fos de socialistes amb populars (57), tampoc superaria l’aliança de Junts-ERC-CUP. En aquest cas, els socialistes podrien tornar a emprar la fórmula Collboni, quan comuns i populars es van decantar per l’alcalde socialista per evitar un batlle de dretes o independentista. El pacte a tres bandes atorgaria al candidat socialista uns més que suficients 63 vots, superant els 59 dels independentistes.
A banda d’aquests hipotètics acords, una possible presidència d’Esquerra amb vots de PSC i Junts o un acord sociovergent obtindria una àmplia majoria per sobre dels 68 diputats.
Quan s’elegirà president o presidenta?
Tot i això, el nou president o presidenta del Parlament no es triarà fins passades les eleccions europees. De fet, just l’endemà d’aquests comicis, el 10 de juny, es constituirà la cambra catalana. Una qüestió que podria entrellaçar la campanya per les europees amb l’inici de les negociacions per la futura mesa del Parlament.
Superada aquesta pantalla, el possible debat d’investidura podria arribar el 25 de juny. De la presidència del Parlament també dependrà qui es presenta a la votació, Salvador Illa o Carles Puigdemont.
