Aquest 30 de març de 2025 fa 10 anys que CDC, ERC, ANC, Òmnium i AMI van signar un “preacord unitari” pel full de ruta que havia de portar el país a la independència en 18 mesos. Aquest període d’any i mig havia de començar el 27 de setembre de 2015, el dia de les eleccions “plebiscitàries”. Així, Catalunya havia de ser un estat independent el març de 2017, com a tard. Però ni institucions ni partits no van culminar el full de ruta, i la independència no es va implementar després de l’1-O. Una dècada després, partits i entitats independentistes admeten que no s’haurien d’haver fixat terminis. I que cal tenir en compte la complexitat de l’objectiu, la necessària mobilització social, la cohesió interna i la capacitat “repressora” de l’Estat.
CDC-Reagrupament, ERC, ANC, Òmnium i AMI van signar el 30 de març de 2015 el “preacord del full de ruta unitari per la independència de Catalunya”. Es mantenien relacions amb la CUP i MES-Moviment d’Esquerres per sumar suports. El document, de dues pàgines, pretenia aplegar totes les organitzacions sobiranistes que compartien l’objectiu que Catalunya “iniciés un procés de transició democràtica” per esdevenir un estat independent “si així ho volia la majoria de la ciutadania”.
El full de ruta establia que les eleccions del 27 de setembre de 2015 al Parlament, amb “caràcter plebiscitari”, servirien com a “mecanisme legal” per a conèixer la “voluntat del poble” sobre el seu futur polític, “substituint el referèndum que es va impedir realitzar”. “D’aquesta manera el resultat serà de lectura fàcil i inequívoca per a tothom, dins i fora de Catalunya, i en permetrà l’exercici del mandat corresponent”.
El document també remarcava que els programes de les candidatures sobiranistes per al 27-S havien deixat clar, com a punt primer i destacat, que votar-les suposava un “pronunciament favorable” a la independència. A més, el full de ruta insistia que l’eix nacional i social “són indestriables”.
Desenvolupament del procés
El preacord signat pels principals partits i entitats sobiranistes apostava per elaborar un projecte de text constitucional en el termini de 10 mesos, mitjançant un mecanisme participatiu que permetés aplegar més voluntats al projecte a través d’un “procés constituent obert”. Es tractava de l’anomenada Convenció Constitucional Catalana, que havia de supeditar els resultats a un referèndum posterior.
El full de ruta contemplava que, després, es crearia i activarien les “estructures necessàries” del nou estat: hisenda pròpia, seguretat social, transitorietat legal, acció exterior, transició d’infraestructures estratègiques, serveis socials i de salut, proveïment energètic i seguretat, entre d’altres.
Actes de sobirania
El preacord incloïa un seguit d'”actes de sobirania necessaris” per a construir el nou país: després de recollir el mandat del 27-S calia fer una “declaració sobiranista inicial” com a anunci i inici del procés cap a la proclamació del nou estat. Aquest “procés de transició democràtica” no havia de quedar “en cap cas supeditat” a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració.
Finalment, el text concretava que el “procés de transició nacional” cap a la proclamació de la república catalana s’havia d’iniciar amb les eleccions del 27 de setembre, i que es culminaria “en un període màxim de 18 mesos”.
Culminació del procés
El preacord subratllava que, tot seguit, calia iniciar les negociacions amb l’Estat de les noves condicions: repartiment d’actius i passius, relacions entre els nous estats. Segons el document, també s’establirien converses amb instàncies internacionals per al reconeixement i admissió del nou estat. El full de ruta afegia que calia mantenir una actitud “expectant” respecte “l’alternativa” d’un referèndum vinculant per part de l’Estat sobre la independència de Catalunya.
Al final es contemplava un referèndum -també vinculant- sobre el text constitucional per culminar el mandat democràtic a favor de la constitució del nou estat català. “El resultat positiu d’aquest referèndum permetrà la proclamació de la independència”, concloïa el document.
El següent pas era l’elecció del nou Parlament, ja en el nou marc constitucional. I, a partir d’aleshores, negociar les “noves formes de relació” amb l’Estat i la Unió Europea.
El full de ruta el signaven Josep Rull (CDC) i Rut Carandell (Reagrupament), Marta Rovira (ERC), Carme Forcadell (ANC), Muriel Casals (Òmnium) i Josep Maria Roigé i Josep Andreu (AMI).
Crítiques de CUP, EUiA i MES
Les formacions d’EUiA i MES-Moviment d’Esquerres no van firmar aquell document del 30 de març de 2015, que entrava més al detall que el principi d’acord del 13 de març anterior. De fet, EUiA donava per “mort” el procés sobiranista pels interessos “electorals” de CDC i ERC. El seu coordinador general, Joan Josep Nuet (després diputat d’Esquerra), es mostrava especialment “decebut” amb els republicans: “Han posat els interessos partidistes per damunt dels de la majoria de ciutadans”, va dir.
Per la seva banda, la CUP veia marge per sumar-se i treballar sobre el full de ruta. Ara bé, l’esquerra independentista no compartia ni el “neguit” ni les “presses” metodològiques del preacord, tal com va advertir el seu portaveu al Parlament, Quim Arrufat. Va reclamar, en aquest sentit, “ampliar el carril” per encabir-hi el procés constituent, així com més diversitat política d’actors i construir un “relat comú” per deixar enrere “l’escenificació”.
L’acord entre CDC i ERC per la coalició de Junts pel Sí, el juliol d’aquell 2015, va apartar la CUP de l’estratègia en comú amb els dos principals partits sobiranistes. Els anticapitalistes van ser convidats a sumar-se a la llista, però ho van rebutjar. En canvi, MES sí que es va unir a JxSí, junt amb altres organitzacions com Demòcrates, Avancem, Catalunya Sí, Solidaritat i Estat Català.
Iceta i la presó
El 31 de març, l’endemà de la signatura del preacord sobre el full de ruta, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va preguntar a CDC i ERC si estaven disposats a “repetir el 6 d’octubre” i a “anar a la presó” per aplicar el document. L’aleshores líder socialista feia referència al dia del 1934 que el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar “l’estat català dins de la república federal espanyola”, a Barcelona. “És un error”, va subratllar Iceta.
Just després, en preguntar-li directament -en una entrevista a Catalunya Ràdio- si veia els dirigents convergents o republicans cap a la presó, Iceta va respondre: “Jo els veig anant cap al precipici. Pel camí de la presó, no ho sé”.
Rajoy: “El full de ruta és dolent”
Les crítiques també van venir des de Madrid. L’aleshores president espanyol, Mariano Rajoy (PP), va assegurar que el preacord pel full de ruta és “dolent” per als catalans i per a la resta dels espanyols. “És dolent en el fons perquè va contra el destí de la història i en la forma perquè suposa saltar-se la legislació que hi ha actualment a Espanya, la Constitució”, va subratllar.
Per la seva banda, la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, va qualificar de “paper mullat” el document signat per CDC, ERC, l’ANC, Òmnium i l’AMI. Sánchez-Camacho deia que el text era la “constatació” que Mas i Junqueras volien continuar enganyant els catalans.
Els partits i les entitats sobiranistes coincideixen, 10 anys després, que no es poden posar límits ni dates tan concretes quan els objectius són “tan grans”, i el camí “tan incert”. Sobretot perquè no s’havia desbrossat mai encara.
Una dècada després, els actors que va signar aquell document també admeten que ara seria “impensable” cap mena de preacord tenint en compte la distància que hi ha entre les mateixes organitzacions.
