La restitució de la Generalitat de Catalunya amb la transició va portar el 1980 a celebrar les primeres eleccions autonòmiques des de la Segona República. Els comicis d’aquest 12 de maig seran els quinzens en 44 anys i decidiran la conformació del nou Parlament de Catalunya.
En aquestes quinze cites electorals les hem vist de tots colors. El país ha tingut set presidents de la Generalitat i quatre partits o coalicions diferents han arribat a guanyar en unes autonòmiques. CiU, el PSC, Junts pel Sí i Ciutadans.
A banda d’alguns canvis de nomenclatura, les diferents formacions polítiques també han obtingut resultats ben diferents. Sense anar més lluny, Ciutadans va guanyar les eleccions el 2017 i ara podrien desaparèixer de la cambra catalana.
De la majoria absoluta a la trentena de diputats
CiU ha sigut el partit hegemònic a Catalunya. Jordi Pujol va aconseguir arribar a la presidència de la Generalitat el 1980 gràcies al cop de mà d’Esquerra i va ocupar el càrrec fins al 2003. En aquesta època, va assolir fins a tres majories absolutes. El màxim d’escons que va arribar a recollir van ser els 72 de 1984, amb el 46,8% dels vots. Uns resultats impensables avui dia. En canvi, el seu terra electoral el van patir el 2021, quan amb la marca de Junts van treure 32 diputats i van perdre la presidència.
Victòria agredolça
La principal alternativa als convergents ha sigut històricament el PSC. El 1980, Joan Reventós li va guanyar la partida al PSUC i van acabar absorbint el seu electorat en les posteriors cites a les urnes. El sostre el van tocar quan la trajectòria de Pujol arribava a la seva fi. El 1999 Pasqual Maragall va aconseguir la gesta de guanyar a l’aleshores president en vots, però no en escons. Els socialistes van experimentar un fort creixement, arribant als 50 escons i el 38,2% dels vots. Curiosament, el resultat no els va permetre governar i van haver d’esperar a 2003 per forjar el primer tripartit. Per contra, l’època més baixa del PSC va ser durant el moment àlgid del procés, quan Ciutadans li va prendre un bon nombre de votants. Els més baixos van ser el 2015, amb 14 cadires.
El sostre d’Aragonès
Esquerra va ser qui va ostentar la presidència a l’exili. Tot i això, el president de la restitució de la Generalitat, Josep Tarradellas, no va poder fer valer aquest paper i va quedar cinquè a les eleccions de 1980. Els republicans es van moure sempre entre la desena de diputats o inclús menys que això. El procés, però, els va impulsar fins a arribar als 33 escons que té actualment, el seu rècord. Encara que no van guanyar les eleccions el 2021, el resultat els va permetre recuperar la presidència. L’altre cara de la moneda són els cinc representants de 1988, el seu terra electoral.
Res com el PSUC
L’espai hereu del PSUC és el que ha evolucionat més al llarg d’aquests 44 anys. El seu lideratge en la lluita antifranquista no va permetre que el 1980 fos la candidatura d’esquerres més votada, sent superada pel PSC. Amb tot, va assolir el màxim històric d’aquest espai fins ara: 25 diputats i el 18% dels vots. Sorprenentment, quatre anys després el PSUC va rebre uns minsos sis escons. Ni Ininicativa primer ni els comuns després van sumar tan pocs representants com els dels comunistes l’any 1984.
El PP que pactava amb CiU
Alianza Popular es va presentar per primera vegada a les eleccions el 1984, quan va entrar al Parlament amb 11 representants. El seu moment àlgid el va patir ja amb les sigles de Partit Popular i amb Alicia Sánchez Camacho al capdavant. Després d’una legislatura marcada pels pactes inicials amb Artur Mas i la posterior deriva del president cap a l’autodeterminació, Camacho va aconseguir 19 diputats i el 13% dels sufragis. El seu pitjor moment va arribar precisament el 2021, quan es van quedar amb només 3 escons.
Muntanya russa cupaire
Encara que l’esquerra independentista havia concorregut en algunes eleccions, mai va tenir representació parlamentària fins al 2012. En aquella ocasió, la CUP va irrompre a la cambra catalana amb tres escons a les primeres eleccions que es presentaven. La formació independentista ha tingut pics alts i baixos des d’aquells comicis, sent el 2012 els seus ‘pitjors’ resultats i el 2015 el seu rècord amb 10 diputats.
De l’èxit al fracàs
Ciutadans va entrar al Parlament després del primer tripartit, amb tres escons el 2006, i va créixer a la calor del procés. El seu rècord el va batre amb l’aplicació del 155, quan Inés Arrimadas va aconseguir guanyar les eleccions amb 36 diputats el 2017. Ara, les enquestes apunten que desapareixeran de la cambra catalana.
Més enllà dels de sempre
A banda dels partits esmentats, altres candidatures han assolit representació al Parlament en aquests 44 anys. En l’espectre independentista, una nova formació va entrar amb força 2010. Solidaritat per la Independència (SI) va obtenir quatre diputats amb el carismàtic Joan Laporta al capdavant. Fins ara, aquesta és l’únic experiment independentista que ha compartit representació amb CUP, Esquerra i l’espai convergent.
En els vuitanta també va haver-hi tres partits que van formar part de la cambra durant poc temps. Centristes de Catalunya, la marca d’UCD al país, va assolir uns envejables 18 diputats el 1980, però quatre anys després van desaparèixer. El seu successor, el CDS, va poder entrar al Parlament el 1988 amb tres representants. Un fet que va quedar en anècdota. L’última candidatura que també va passar per les cadires del Parlament va ser el Partit Andalusista. Únicament el 1980 i aplegant dos escons.
Finalment, VOX ha tingut representació només aquesta legislatura. Els seus 11 diputats li han permès ser el primer partit de dretes espanyolista a la cambra.
