Aquests dies, entre visites a mercats, mítings i trobades amb gent i entitats diverses, intento acabar d’entendre una de les absurditats més grans que la Plana de Lleida té entre mans: la paràlisi de Torreblanca-Quatre Pilans. El 2010, l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU) de l’Ajuntament de Lleida i l’Institut Català del Sòl (INCASÒL) de la Generalitat de Catalunya van comprar uns terrenys i es van catalogar com a pla estratègic a la Plana de Lleida. Amb una superfície total equivalent a més de 1.000 camps de futbol —amb diferents usos i qualificacions— dels quals 400 ja tenen aprovat inicialment el Pla Director i servirien per proporcionar sòl logístic industrial, Lleida es convertiria en l’oferta de sòl més gran del sud d’Europa on empreses que necessiten grans terrenys per fabricar productes en sectors com l’automòbil, el ferroviari, l’aviació, el biosanitari, entre altres, tindrien a Lleida una possibilitat real d’expandir el seu projecte empresarial.
D’altra banda, amb el concepte de la sostenibilitat al cap, que Europa contempla com una prioritat, el transport ferroviari adquireix un protagonisme cabdal per a nosaltres: el projecte inclou, en paral·lel a la línia ferroviària existent, una plataforma intermodal de mercaderies -i un espai ferroviari de passatgers- que unirà el port de Tarragona amb Lleida. I gràcies a tot plegat Lleida esdevindrà un centre logístic on emmagatzemar matèries primeres i contenidors del port de Tarragona i probablement de Barcelona.
Aturem-nos un moment: Som conscients de la magnitud de tot plegat? És una oportunitat única. Està calculat que amb aquesta disponibilitat de sòl logístic competitiu es generarien més de 12.000 llocs de feina qualificats, incrementaríem el parc d’habitatge, de serveis, d’instal·lacions, etc. amb un creixement programat i controlat per passar de la Lleida actual a una ciutat oberta i moderna, amb projecció i llum pròpia internacional. Si hi hagués hagut voluntat política per part de l’Ajuntament i la Generalitat ja seria aprovat fa mesos, ja que l’anterior Govern n’havia previst l’aprovació definitiva l’octubre passat i, en canvi, s’està obstaculitzant una iniciativa de primeríssim nivell per qüestions partidistes.
L’esforç que ha dut a terme el personal de l’administració pública per arribar fins al punt on som ha estat ingent, i l’aturada és incomprensible per a tothom que hi ha participat amb aquella il·lusió que hom posa en els grans projectes. Però no és tan sols això: en el camp privat hi ha empreses de gran importància que necessiten saber si hi poden contar per establir la seva activitat a Lleida o han d’anar a invertir a un altre lloc. I així estem: qüestions burocràtiques i de curta mirada estan retenint una realitat que tenim a tocar i que faria un gir sense precedents a la ciutat, i també al territori, que evidentment també se’n beneficiaria.
Des de Junts+ ho hem impulsat des del primer minut. Quan hem estat a l’Ajuntament i al Govern ho hem deixat enllestit per a l’aprovació definitiva i no ens resignem a què una oportunitat única de conjugar les nostres característiques —les nostres capacitats— amb la conjuntura global es perdi, perquè és quan tens força que pots incidir en les decisions que t’afecten. Ans al contrari, volem activar-ho com més aviat millor.
Ha quedat clar que la resta de partits no volen o no prioritzen una Lleida oberta i en creixement, amb personalitat pròpia i que es faci respectar. Nosaltres volem una Lleida moderna i ambiciosa, que no en tingui prou en anar-se planyent i empetitint mentre la vida i l’energia del món passen de llarg, la volem plena d’oportunitats de futur i capaç de retenir el talent.
En aquestes eleccions ens hi juguem moltes coses, i una d’elles és posar Lleida com a pol logístic i industrial de Catalunya —i d’Europa— gràcies a l’impuls del sòl al voltant del corredor mediterrani: cal posar en marxa Torreblanca-Quatre Pilans. Ho tenim a tocar, i no podem fer tard.
