No ens enganyem. El que passa a Ceuta no es queda a Ceuta. Ni a Melilla. Ni a la frontera sud. Les decisions que pren el Govern espanyol en matèria migratòria tenen conseqüències a tot Espanya. També a Lleida. I seria d’una ingenuïtat imperdonable pensar que Lleida quedarà al marge d’un fenomen que l’Estat gestiona amb caos, desordre, sense prou previsió, sense prou control i sense explicar amb claredat qui pagarà la improvisada gestió.
Cal dir-ho sense embuts: humanitat i control no són conceptes incompatibles. Atendre una persona que arriba en una situació de vulnerabilitat és una obligació moral i legal. Però protegir les fronteres, fer complir les lleis i impedir que la immigració irregular es converteixi en una porta d’entrada permanent també és una obligació de l’Estat.
El problema apareix quan la política migratòria deixa de ser una política planificada i es converteix en una successió de pedaços.
Lleida coneix bé la realitat de la immigració. La necessita en sectors com l’agricultura, la ramaderia, la indústria agroalimentària i els serveis. Milers de persones immigrades treballen, cotitzen i formen part de la societat lleidatana. Precisament per això cal exigir una política seriosa. Perquè integrar no significa simplement deixar arribar. Integrar significa treballar, habitatge, educació, sanitat, aprenentatge de la llengua i oportunitats, però també exigir deures, respecte per les normes i voluntat d’integració. I això costa recursos i diners.
Molt més fàcil és anunciar mesures des d’un despatx de Madrid que explicar al ciutadà de Lleida què costaran, qui les executarà i quins recursos addicionals rebrà el territori. Els ajuntaments, però, són els que després han de fer front a l’emergència habitacional, als serveis socials, a l’escolarització, a l’acollida i a les situacions de vulnerabilitat.
Per això la pregunta és inevitable: qui pagarà la negligent gestió del govern de Sánchez?
No serveix de res que el Govern espanyol adopti decisions d’abast estatal si després són els municipis els que han d’absorbir-ne les conseqüències. I que diu el govern socialista de la Paeria i els seus còmplices? Silenci. I el seu silenci ha portat Lleida al col·lapse i al límit. Lleida no és un calaix sense fons. Els seus serveis públics tampoc.
I encara hi ha una altra qüestió que no es pot esquivar: la seguretat.
Moltes de les persones immigrades no delinqueixen i moltes contribueixen de manera decisiva a l’economia lleidatana. Però també seria igualment irresponsable negar que un increment de població, especialment quan es produeix de manera ràpida i sense una planificació adequada, obliga a reforçar els serveis policials, socials i educatius. I sí, quan el sistema col·lapsa també afecta a la nostra seguretat i a Lleida ho sabem bé.
La seguretat no és patrimoni de cap ideologia. És un dret.
I els ciutadans de Lleida tenen exactament el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a exigir carrers segurs, serveis públics eficients i una administració que sàpiga què està fent.
El que no és acceptable és el silenci polític.
Silenci quan es parla de l’impacte sobre els municipis. Silenci quan es parla del cost dels serveis. Silenci quan es reclama més habitatge. Silenci quan els ajuntaments adverteixen que no tenen prou recursos. I silenci, també, quan una decisió adoptada a centenars de quilòmetres de distància acaba aterrant als nostres barris, pobles i ciutats.
La immigració ordenada pot ser una oportunitat. La immigració mal gestionada, en canvi, tensiona serveis, habitatge i convivència. Negar aquesta realitat no és solidaritat: és irresponsabilitat.
Lleida no demana privilegis. Demana que no la converteixin en la pagadora silenciosa de decisions que no ha pres.
Ceuta pot estar lluny. Però les conseqüències poden arribar molt més a prop del que alguns polítics volen admetre.
I si els governs continuen callant, algú haurà de fer les preguntes que ells prefereixen evitar.
Lleida no pot pagar el preu del desordre.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat