Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de tornar a Prada, a la Catalunya Nord, per participar en la cloenda de la 58a Universitat Catalana d’Estiu i en el lliurament dels Premis Canigó. Hi he assistit com a president de la Diputació de Lleida i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, però també amb el vincle personal de qui, fa anys, va ser alumne d’aquesta Universitat; i amb la convicció de qui creu que la UCE és una eina imprescindible per entendre’ns i explicar-nos arreu.
La UCE continua sent, gairebé sis dècades després de la seva creació, un espai singular: un lloc on el país -els Països Catalans- es pensa sencer, més enllà de les fronteres administratives, i on la llengua i la cultura ens recorden que no renunciem allò que som i, sobretot, no renunciem a allò que volem ser.
I precisament aquesta mirada ens interpel·la especialment des de les terres de Lleida, el Pirineu i l’Aran. Perquè no hi ha país complet si no som capaços de mirar-lo des de tots els seus territoris.
Massa sovint, el debat sobre el futur de Catalunya es construeix des d’una lògica metropolitana. Però el país també s’explica des dels pobles, des dels petits i mitjans municipis, des de la ruralitat. El nostre territori no és una perifèria que cal assistir, sinó una peça imprescindible per garantir l’equilibri social, econòmic, ambiental i cultural del conjunt del país.
Aquesta manera d’entendre els Països Catalans té molt a veure amb la llengua. Enguany, un dels Premis Canigó ha reconegut La Bressola, una institució que des de fa dècades manté viu l’ensenyament en català a la Catalunya Nord. El seu exemple és especialment valuós perquè ens recorda una evidència: una llengua no sobreviu només perquè disposi de reconeixement o protecció institucional, que també. Però, sobretot, sobreviu quan hi ha una comunitat disposada a parlar-la, ensenyar-la i transmetre-la. Quan passa de pares a fills, de mestres a alumnes, i quan els infants poden viure-la amb normalitat.
L’altre Premi Canigó ha reconegut els cinquanta anys del diari Avui. També aquí hi trobem una lliçó vigent: un país necessita espais propis per explicar-se. L’Avui va ser possible perquè milers de persones van entendre que disposar d’un mitjà de comunicació en català no era un luxe, sinó una necessitat.
Territori, llengua i un espai comunicatiu comú. Són tres dimensions d’una mateixa idea de país. Des de Prada, aquesta idea es veu amb una claredat especial: el país només avança quan cap territori queda al marge, quan la llengua es transmet i quan som capaços d’explicar-nos amb veu pròpia.
En aquest context, el compromís de la Diputació de Lleida i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs amb la Universitat Catalana d’Estiu és, si cal, més viu que mai. Perquè donar suport a la UCE no és només contribuir a la continuïtat d’una universitat d’estiu: és defensar un espai de pensament, cultura i llengua que durant gairebé sis dècades ha ajudat a mantenir viva una mirada compartida sobre el conjunt dels Països Catalans. En moments d’incertesa, les institucions hem de ser-hi. I des de les terres de Lleida, Pirineu i Aran hi continuarem sent, perquè preservar espais com Prada és també preservar els vincles que ens fan país.
Llarga vida a la Universitat Catalana d’Estiu!
