Diuen que s’ha d’anar al tanto amb el que es desitja perquè és probable que s’acompleixi. El senyor Klein fa vint anys que de manera més o menys explícita somia a ser alcalde de Cambrils. En els seus inicis somiava ser un Mamdani (l’actual alcalde de Nova York) però el desig acomplert l’ha dut a ser un Jesús Gil ineficient, vanitós i envoltat d’un mostrari (o monstruari) de personatges que han convertit el seu govern en un exemple d’incompetència que Cambrils no es mereix per molt “campo de demonios” que sigui.
Si quan els Comuns estàvem al govern, jo mateix ja advertia dels riscos de col·lapse administratiu, de falta de projecte de ciutat i, sobretot, de falta de coratge per emprendre els canvis i reformes que calia; la situació actual ja és difícilment reconduïble: el govern Klein és un govern en decadència: amb cinc regidors que, en el millor dels casos, no saben què fer i, en el pitjor dels casos, fan el que els mana Herr Klein, sumats als regidors desapareguts del PSC i a un PP, encapçalat pel buròcrata Chatelain, que s’ho mira amb sorpresa i incredulitat i que només espera poder fugir ràpidament a Madrid per deixar de passar vergonya i rellançar la seva carrera política sumida en la grisor durant tants anys. I com que el col·lapse, la ineficiència i la covardia política no eren prou profundes, ara el govern tripartit Klein + PPsc decideixen aturar una vaga de treballadors amb sis acords més o menys difícils d’acomplir i amb un acord, que de fet és la que atura la vaga (no ens enganyem), impossible d’acomplir pressupostàriament i legalment.
Herr Klein els ha promès una productivitat general que equipari els sous als que marca la famosa RLT (Relació de Llocs de Treball) que ha de permetre, durant el 2026, que s’incrementi la massa salarial dels treballadors en aproximadament un milió d’euros, amb una mesura (la productivitat), que la llei només permet de manera singular i extraordinària. Així que el col·lapse ja és, si no imminent, sí inevitable. El col·lapse, la frustració i el daltabaix.
Una situació que se sumarà a la incompetència que tots i totes podem constatar diàriament en la brutícia, la deixadesa de la ciutat, els carrers intransitables (tant a peu, com en patinet, bicicleta o cotxe), en parcs on niuen les rates, en projectes que s’eternitzen, en biblioteques tancades durant totes les vacances escolars de Nadal, en centres cívics que no serveixen per a res, en una cultura de fireta (sostinguda només per les empreses i entitats), en un turisme i una promoció econòmica feta només d’esdeveniments massificats i aïllats, en un aferrar-se a la cadira i esperar que l’últim any de mandat es puguin pintar quatre passos de vianants, tapar alguns forats i inaugurar alguna coseta que d’aquí a deu anys tornarà a caure a trossos.
Cipolla, el catedràtic d’Història econòmica, que fa uns 25 anys que va morir, ja distingia entre quatre tipus de persones: les intel·ligents, les incautes, les malvades i les estúpides. Aquestes últimes són les més perilloses perquè passen per la vida fent mal als altres i fent-se’n a elles mateixes, sense capacitat de procurar cap benefici a ningú. No cal dir a quin dels quatre grups s’adscriu el nostre govern municipal.