El proper dijous 17 de juny a les 19 h, l’espai del Fòrum Cultural de Bonavista (carrer Set, núm.1) acollirà la inauguració de la mostra “El barraquisme a Tarragona, fa cinquanta anys. La ciutat no reconeguda i els seus habitants”, produïda i coordinada pel Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu de l’Ajuntament de Tarragona. Aquest acte forma part de la programació de memòria històrica de Tarragona 14 d’abril de 1931. 90 anys de la proclamació de la Segona República. L’exposició, que es podrà visitar fins al 30 d’octubre, fa un recorregut visual pel creixement poblacional de Tarragona durant els anys 60 i algunes de les conseqüències.
Durant la dècada dels cinquanta, la presència industrial a Tarragona continuava essent escassa i no serà fins a inicis dels anys seixanta que la industrialització registrarà l’impuls definitiu amb l’assentament de diferents empreses del sector químic als polígons d’Entrevies o Francolí. El sector turístic, paral·lelament, també inicià el seu desenvolupament i contribuí fortament al creixement de l’economia local, tant pel que fa a les construccions d’habitatges turístics com per la demanda de serveis.
La possibilitat de treballar en un àrea econòmicament beneficiada pel turisme i la indústria serà l’origen d’un fort i constant corrent migratori que comportà que en quatre anys, entre 1960 i 1964, la ciutat registrés un augment del 20%, passant de 43.519 a 52.056 habitants. És a dir, una cinquena part de la població era nouvinguda.
Tot i que l’oferta de treball era suficient, la ciutat era incapaç de créixer al mateix ritme. La manca de serveis bàsics i la impossibilitat de trobar un habitatge mínimament digne i assequible va desencadenar en el que avui dia coneixem com a barraquisme. Urbanísticament, els nuclis de barraques es van situar en zones perifèriques allunyades del nucli urbà i amb una absència absoluta de serveis.
L’any 1964, un cens realitzat per l’Ajuntament de Tarragona registrava l’existència de 404 barraques, agrupades en deu nuclis, en les quals hi vivien 1.894 persones, és a dir, el 3,64% de la població i, aproximadament, el 20% de les persones arribades entre 1960 i 1964. Les barraques eren de dimensions molt reduïdes, generalment d’un sol espai i construïdes pels mateixos residents amb materials barats o aprofitant deixalles, bàsicament totxo, fusta o canyes.
El barraquisme es mantindrà durant la segona meitat dels anys seixanta i no desapareixerà fins a inicis dels anys setanta.
