El pròxim 12 d’agost tindrem l’ocasió d’observar un eclipsi solar total des de Catalunya. La Lluna es col·locarà davant del Sol i el taparà completament durant un breu temps. Durant aquests instants, es farà la nit durant el dia i, mentre estiguem dins de l’ombra de la Lluna, podrem veure les estrelles que el Sol, amb la seva lluminositat, no permet observar. A més, podrem veure una part del Sol que no es veu a simple vista, una extensió lluminosa de forma irregular que es coneix com la corona. Tot un espectacle, si la meteorologia ho permet.
Per què no en tenim un cada mes?
La Lluna gira en òrbita al voltant de la Terra en aproximadament un mes. No obstant això, no tenim un eclipsi cada mes. Per què? El que passa és que el pla que conté l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra i el pla que conté l’òrbita de la Terra al voltant del Sol no coincideixen. Hi ha una petita diferència de 5,14º. Això fa que la major part de les vegades, el Sol, la Terra i la Lluna no estiguin alineats i l’ombra de la Lluna no es projecti sobre la superfície terrestre. En aquesta situació no hi ha eclipsi.
Perquè es pugui produir un eclipsi, la Lluna s’ha de situar entre el Sol i la Terra en el moment precís en què l’òrbita lunar talla el pla de l’òrbita terrestre, conegut com l’eclíptica. Els dos punts en els que la Lluna talla aquest pla formen la línia de nodes. Només quan la Lluna es col·loca entre el Sol i la Terra en un dels seus nodes la seva ombra es projecta sobre la Terra i es produeix l’eclipsi solar.
Però això no és tot. Les òrbites celestes no són cercles perfectes; són aproximadament el·líptiques. A més, estan en continu moviment, sota la influència de la resta d’astres del Sistema Solar. Per una afortunada circumstància, a vegades el diàmetre aparent de la Lluna és aproximadament igual al diàmetre aparent solar. En aquestes rares ocasions la superposició és quasi perfecta i podem gaudir d’un eclipsi total. De vegades, però les distàncies relatives canvien i la superposició no és completa. Només tenim aleshores eclipsis anulars o parcials.
Com es veuria l’eclipsi des de la Lluna?
Els objectes celestes, la Terra i la Lluna, i també el Sol, es mouen. Això fa que l’ombra de la Lluna no es quedi aturada sobre un punt de la Terra. Una persona ubicada a la Lluna el dia 12 d’agost a les 15:14 h (en horari local català), si mira cap a la Terra veuria com, en un punt de l’esfera blava (pels oceans) i blanquinosa (pels núvols) del nostre planeta, comença a formar-se una taca rodona, de color entre gris i negre. Aquest punt del planeta es troba al nord de Groenlàndia, i el diàmetre de la taca s’apreciaria força petit respecte a l’esfera total del planeta.
De mica en mica, veuria com aquesta taca es desplaça: travessa Groenlàndia, voreja Islàndia, creua l’atlàntic Nord fins a tocar la península ibèrica per Astúries, cobrint des de Galícia fins a part d’Euskadi. Després, viatja per sobre de la península en direcció al mar Balear, toca el Mediterrani a l’alçada del sud de Tarragona i el nord de Castelló, arriba a les Illes Balears i desapareix progressivament, al voltant de les 20:32 h, en sobrepassar-les.
Sobre la superfície del nostre planeta, en creuar la península Ibèrica, l’ombra de la Lluna presentarà un diàmetre d’uns 294 quilòmetres i es desplaçarà a una velocitat d’uns 1.300 quilòmetres per hora. Aquesta és la que es coneix com franja de totalitat. Una persona que es trobi a Alacant o a Perpinyà durant l’eclipsi estarà fora del camí directe de l’ombra. Allà la Lluna no cobrirà completament el disc solar. El dia s’enfosquirà, però no s’experimentarà la nit total. Aquesta zona es coneix com la zona de penombra.
La predicció dels eclipsis
Un fenomen com aquest no deixa d’emocionar-nos fins i tot avui en dia. Podem suposar que en el passat, un esdeveniment així podia ser motiu d’alarma i temor. No és d’estranyar, doncs, que les cultures antigues tinguessin interès a predir els eclipsis. El registre més antic documentat d’un eclipsi correspon a l’antiga Xina: el 24 d’octubre de 2.137 aC. Malauradament, els astrònoms reials Hsi i Ho no el van saber predir i van ser condemnats a mort.
Els astrònoms babilonis també van guardar registres sistemàtics que daten aproximadament del 700 aC. i sembla que tenien una certa capacitat per a predir els eclipsis solars. A Mesoamèrica, la cultura maia va arribar a una gran comprensió de la regularitat dels fenòmens celestes i també eren capaços de predir eclipsis.
A Occident, la primera predicció documentada correspon a Tales de Milet, que va predir l’eclipsi del 28 de maig de 585 aC. Més endavant, Ptolomeu va incloure en el seu tractat L’Almagest mètodes per predir eclipsis solars, en reconèixer que eren fenòmens naturals. En el món modern, però, cal esperar fins a l’època de la il·lustració, quan l’astrònom Edmund Halley va començar a predir científicament els eclipsis solars basant-se en la teoria de la gravetat de Newton.
Avui en dia, tenim una comprensió completa del fenomen i el podem predir amb anys d’antelació, gràcies al nostre coneixement de la mecànica celeste i la força de càlcul dels nostres ordinadors. Sense totes aquestes eines, les cultures antigues tenien una capacitat limitada de predicció dels eclipsis basant-se en l’observació del moviment dels astres.
El registre continuat de la posició dels astres durant molt de temps va permetre descobrir que després de 6.585,32 dies (aproximadament 19 anys) el Sol, la Terra i la Lluna tornen a una configuració geomètrica similar. Aquest període es coneix com el cicle de Saros i sembla que els astrònoms babilonis ja en tenien coneixement. Aquesta és la base de la predicció dels eclipsis en el món antic. Si els registres són prou llargs es pot observar que després d’aproximadament 3 cicles de Saros, uns 54 anys i 34 dies, els eclipsis tornen a la mateixa zona geogràfica. Aquest període més llarg es coneix com el cicle Exeligmos.
L’eclipsi a Catalunya
Quina serà l’experiència d’una persona situada directament al recorregut de l’ombra de la Lluna? Per exemple, situem-la a la Fatarella, al sud de Tarragona. Cap a les 20:29 h estarà dins de l’ombra directa de la Lluna. En mirar el Sol (sempre amb protecció), veurà el que s’anomena l’anell de diamants: és l’efecte que es produeix quan el disc del Sol ja està gairebé cobert, però encara hi ha raigs de llum que es colen entre les valls de la superfície lunar per arribar a la Terra.
A continuació, i durant un minut i 25 segons, es farà de nit de cop. Al voltant del lloc on es troba el Sol es podrà intuir una certa resplendor: es tracta de la corona solar. La temperatura baixarà lleugerament. La fauna salvatge també percebrà l’excepcionalitat del moment i aturarà la seva activitat. El seu silenci a l’espectacle de la natura.
Després d’un minut i mig, es tornarà a fer de dia de manera igualment sobtada. Abans, però, tornarem a veure l’anell de diamants quan els primers raigs de llum del Sol comencin a travessar de nou les valls de la Lluna i arribin a la Terra. Podrem observar com la Lluna es retira a poc a poc, alliberant completament el disc del Sol cap a les 20:30 h. Els temps exactes varien en funció de la ubicació concreta de l’observador.
Triar un lloc d’observació adequat
L’eclipsi, però, no es podrà veure des de qualsevol posició. Caldrà tenir el Sol a la vista directa. En el moment de l’eclipsi, aquest es trobarà molt baix al cel, només a 5 graus d’alçada sobre l’horitzó. Si estirem el braç davant els nostres ulls, 5 graus equivalen aproximadament a tres dits en horitzontal. Per tant, segons on estiguem situats, és fàcil que un edifici, uns arbres o una muntanya llunyana ens impedeixin veure el fenomen. Cal, doncs, triar un lloc des d’on sigui visible la posta de sol i puguem veure el Sol directament, és a dir, un lloc amb bona visibilitat cap a l’oest.
El dia 1 de maig, a les 20.24 h, el Sol es trobarà a la mateixa alçada que el dia de l’eclipsi, i això ens permetrà assegurar-nos que el lloc escollit és una bona ubicació amb mesos d’antelació.