El Parlament de Catalunya ha aprovat —per unanimitat— una resolució en favor d’un finançament suficient per als ajuntaments -especialment els de les Terres de Lleida i el món rural- per tal que puguin assumir amb eficàcia la gestió de les colònies de gats ferals, és a dir gats assilvestrats. Val la pena aclarir que no estem parlant en aquest cas dels gats fers o salvatges (en castellà “gato montés”) sinó dels domèstics que, com a resultat de la falta de control de la reproducció o bé perquè han estat abandonats o han fugit, han adoptat un estil de vida salvatge. La diferència, doncs, entre els gats domèstics i els ferals no és de tipus genètic, sinó simplement de comportament i estil de vida. Els gats ferals, en tenir poc contacte amb els humans, generalment no es poden adoptar i tenen un impacte negatiu en la biodiversitat.
Quan proposes personalment una iniciativa que posa sobre la taula un problema real, quotidià i sovint invisible que afecta centenars de municipis petits i micro-pobles del nostre país, i s’aprova per unanimitat, tens una petita satisfacció suplementària, cal reconèixer-ho, però l’important és que el marc legislatiu estableix clarament que la responsabilitat de controlar els animals abandonats i les colònies felines recau sobre els ajuntaments.
Aquesta normativa obliga a identificar els animals amb microxip, esterilitzar-los, vacunar-los, desparasitar-los, elaborar censos, mapes de colònies i programes de control poblacional tot de cara al benestar animal com a la convivència als nuclis urbans i rurals. El problema és que aquesta obligació no ha anat acompanyada fins ara dels recursos econòmics ni tècnics imprescindibles per fer-la viable.
A les Terres de Lleida aquesta situació es veu agreujada per la realitat territorial. Parlem d’un territori extens, amb una gran dispersió de població, amb molts municipis petits i micro-pobles, amb estructures administratives molt limitades i sovint, amb una manca de professionals veterinaris i d’entitats de suport. Mentre que una gran ciutat pot comptar amb protectores, voluntariat i serveis tècnics especialitzats, en molts pobles l’alcalde i un petit equip municipal han d’assumir totes les competències, amb pressupostos molt ajustats i sense capacitat de fer-hi front.
Aquesta desigualtat fa que la mateixa llei, aplicada de manera uniforme, generi una clara injustícia territorial. Exigir a un municipi de 200 habitants el mateix nivell d’actuació que a una ciutat de 200.000, sense diferenciar recursos ni capacitats, no és ni realista ni equitatiu. I, encara pitjor, aboca molts ajuntaments a l’incompliment involuntari de la normativa, no per manca de voluntat, sinó per manca de mitjans.
Les subvencions existents fins ara han estat clarament insuficients i, a més, dissenyades amb criteris que no tenen en compte la realitat del món rural. En molts casos, els requisits administratius o de cofinançament han impedit fins i tot que els municipis petits poguessin optar als ajuts. I els que hi han pogut accedir han constatat que les quantitats rebudes no cobreixen ni de lluny el cost real de la gestió integral de les colònies felines.
Però el més greu és que el Govern de la Generalitat ha assumit les obligacions derivades d’una llei estatal, però no ha assumit la seva part del finançament. És a dir, s’han traslladat als ajuntaments responsabilitats molt exigents en matèria de protecció animal sense garantir els recursos necessaris per fer-les efectives. La llei diu què s’ha de fer, però no posa sobre la taula com s’ha de pagar i el problema acaba recaient, una vegada més, sobre els municipis, especialment sobre els més petits.
La proposta de resolució aprovada insta el Govern a garantir una dotació estable de recursos econòmics als ajuntaments, amb línies d’ajut adaptades a la realitat de cada territori, diferenciant entre grans ciutats i municipis rurals, i tenint en compte la seva capacitat administrativa, la densitat de població i la disponibilitat de serveis. No es tracta només de protegir els animals, sinó de fer-ho amb criteris de justícia territorial i responsabilitat institucional.
La protecció animal, la salut pública i la convivència són objectius compartits per tothom. Però no poden dependre del codi postal ni del pressupost d’un ajuntament petit. Si el país vol complir la llei i avançar en benestar animal, cal que les administracions superiors assumeixin també la seva part de responsabilitat i garanteixin el finançament necessari. Aquesta és una qüestió de sentit comú, de coherència legal i, sobretot, de respecte cap als municipis que, dia rere dia, sostenen el territori amb molt menys del que els pertocaria.
