Periodista i publicista de formació, artista per vocació i convicció, Marcel Aragonès s’ha convertit en una de les veus emergents de l’abstracció gestual amb projecció internacional. Des de Mont-roig del Camp fins a Mèxic, passant per més de 35 països on ja hi ha obra seva, Aragonès explora una pintura viva, intuïtiva i energètica, marcada per una recerca constant entre el caos i l’ordre. En aquesta entrevista, ens parla del seu procés, de la connexió amb el públic i dels nous formats immersius que definiran la seva propera etapa creativa.
Vens del periodisme i la publicitat. Quin va ser el clic que et fa deixar de mirar l’art des de fora i començar a viure’l com a artista a temps complet?
En realitat, hi ha molts “clics”. El món de l’art és una llarga carrera de fons, generalment i, si tot va bé, vas avançant i fent passes a poc a poc. Des de vendre els primers quadres, passant per l’interès inicial de galeries d’art internacionals o començar a fer exposicions individuals en molts països i escenaris. Com en l’esport, has de creure en tu mateix, entrenar, caure i aixecar-te.
Quin ha estat el moment de validació o reconeixement que t’ha fet pensar: “el meu camí artístic està avançant en la direcció correcta”?
Hi ha hagut molts moments de validació interna, però n’hi ha un que em marca constantment, i és quan veig com la meva obra connecta amb públics molt variats en contextos internacionals i amb cultures diferents. Recordo la sensació de veure persones que s'emocionen o somriuen davant d’un quadre, i cadascuna hi llegeix una història diferent. També ha estat important veure com projectes que anys enrere imaginava llunyans o impossibles, exposar internacionalment, treballar a Mèxic, o que hi hagi obra meva en més de 35 països de tot el món avui són realitat. Aquesta sensació de pensar que està passant de debò, és una validació molt poderosa. Però, sobretot, el que realment em confirma que vaig en la direcció correcta és que el meu procés segueix viu, continuo tenint ganes de risc, de recerca, d’anar més enllà. Quan el desig de crear no s’esgota, és que vas pel bon camí.
La influència de Joan Miró en moltes de les pintures és claríssima. Per què ell? Què t’agrada de la seva obra?
Jo soc de Mont-roig del Camp, el poble on hi ha la famosa Masia i l’estudi de Joan Miró, on va decidir que seria artista. Vaig tenir la sort de conèixer-lo en persona. Jo tenia 11 anys i quan li vaig dir que volia ser artista em va dir que no deixés mai de dibuixar i pintar, que seria artista. De fet, recordo que, de ben petit, una de les seves obres em va marcar molt i em va estimular a pintar, “L’or de l’atzur”. El color, el gest, Miró és màgia.
Què t’interessa ara mateix en l'àmbit conceptual que encara no s’hagi vist gaire a la teva obra? Ens pots avançar algun risc o gir que t’agradaria assumir els pròxims anys?
Sempre he explorat l’abstracció des d’un punt de vista molt visceral, intuïtiu i energètic. Ara treballo amb la intenció d’obrir-me cap a l’experiència directa de l’espectador. No només que la gent ‘miri’ les obres, sinó que hi entri, que les travessi. Estic explorant formats més immersius, instal·lacions i col·laboracions interdisciplinàries, incloent-hi moviment, llum, música, poesia,... que permetin que la pintura respiri fora del llenç. Actualment, estic treballant en una exposició immersiva on el protagonista és el públic.
Parles sovint d’aquesta “dansa entre caos i ordre” al teu procés. Quan saps que una obra està acabada?
Per mi, acabar una obra no és un moment racional, sinó un punt d'alliberament. Al meu procés sempre hi conviuen el caos i l’ordre, primer deixo que la pintura es mogui amb total llibertat, que apareguin gestos, textures i accidents. Després comença una fase més lúcida, quasi meditativa, en què escolto què demana la peça. Sé que una obra està acabada quan ja no necessita res de mi. Quan el gest final, per petit que sigui, tanca una mena d’equilibri intern. No és perfecció, és coherència. És una sensació molt física, gairebé intuïtiva. El quadre deixa de lluitar contra mi i es converteix en un organisme propi. Aleshores sé que ja puc allunyar-me’n.
Si algú no ha vist mai res teu, quina seria la millor porta d’entrada al teu univers? Una sèrie concreta, una peça, un suport…?
Crec que la millor porta d’entrada és acostar-se a les meves sèries on el gest i el color dialoguen amb més llibertat, perquè és allà on es fa més evident el meu univers.
Tens algun perfil de col·leccionista o client que et faci especial il·lusió: gent jove que compra la seva primera obra, parelles, espais públics…?
Per sort, la meva obra acostuma a agradar a tota mena de públic, tot i que segur que també hi ha gent que no la suporta… Però em fa una il·lusió especial quan gent jove, per exemple, fa un esforç per tenir una obra meva. Sempre ho agraeixo de la millor manera que puc i m’agrada tenir detalls amb aquest tipus de client.
L’art everywhere, fins on pot arribar?
Això d’Art everywhere és un invent molt meu, és un concepte que utilitzo per dir que l’art pot ser a tot arreu, sobre qualsevol suport, no cal que sigui paper o el quadre tradicional. L’art es pot aplicar sobre parets, no oblidem que va néixer a les coves fa milers d’anys, mobles, guitarres, cotxes…. Precisament, al mes d’abril de 2026 seré a Mèxic, on vaig sovint, en un esdeveniment molt potent que es diu AutoArt World pintant un cotxe esportiu de luxe, una nova experiència que espero gaudir moltíssim.
