Els pressupostos de la Generalitat arriben aquest divendres a un moment clau que marcarà el rumb polític i econòmic del país. En parlem amb Ivana Martínez, diputada del PSC per Tarragona, per analitzar les claus dels comptes, els suports que poden fer-los possibles i els principals reptes que afronta el Govern en un escenari de negociació incerta.
En aquests darrers dies tant el president Illa com els diputats socialistes insisteixen molt en la necessitat d’aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2026, en canvi a peu de carrer no sembla que això preocupi massa. A què ho atribueix?
Clar, de vegades els processos institucionals democràtics -que són necessaris- no acaben d’explicar amb claredat meridiana del que estem parlant. Miri, deixi’m que li expliqui així: amb aquests nous pressupostos Catalunya guanyarà 9.126 milions d’euros més per poder millorar la sanitat i educació públiques, la mobilitat quotidiana, les prestacions i serveis socials, etcètera... Imagini’s si són importants.
I si no s’aproven? Hi ha alguna solució alternativa?
Estem en una disjuntiva de caixa o faixa. O s’aproven els pressupostos i la Generalitat guanya quasi 10.000 milions d’euros per seguir millorant la vida de la gent, com deia vostè abans, a peu de carrer o aquests diners es perden. Així de clar. Des del més estricte sentit comú, per tant, seria absurd perdre aquests més de 9.000 milions que representen un augment del 20% dels recursos del Govern català, reitero, per poder impulsar polítiques socials. I com seria una absurditat i una irresponsabilitat em nego a situar-me en aquest escenari, ni que sigui com a hipòtesis. L’alternativa per a nosaltres és: o pressupostos o pressupostos.
Però també hi ha l’opció d’anar aprovant modificacions de crèdit, no?
Però és que és absurd aprovar modificacions de crèdit quan podem aprovar els pressupostos. Li diré d’una altra manera pensant en la gent que ens està llegint: imagini que té l’oportunitat d’incrementar un 20% els seus ingressos familiars. Imagini’s que està en aquesta tessitura i la majoria de la família vota en contra de guanyar aquests recursos. Seria absurd i insensat, no? Doncs això.
I tot això afecta el conjunt del país o també afecta aquí a Tarragona?
I tant que ens afecta! Aquí a les comarques del Camp de Tarragona les inversions directes arriben fins als 330 milions d’euros. Això, és molt? És poc? Hi ha una manera de comprovar-ho, comparant-ho amb els pressupostos anteriors. I la realitat parla amb una magnífica eloqüència: durant la dècada passada les inversions, de mitjana, a Tarragona van ser d’uns 48 milions d’euros anuals. Doncs bé, ara estem parlant de 330 milions! És a dir, un increment de quasi el 200%. De fet, aquests pressupostos tornen a posar a les comarques tarragonines al mapa de les inversions de la Generalitat. Podríem dir que aquí tenim un doble motiu per aprovar els pressupostos, d’una banda per l’increment global al conjunt del país i, de l’altre, per l’augment de les inversions a les comarques tarragonines.
Però aquests recursos dels que vostè parla a què es dedicaran exactament?
A polítiques socials. Estem parlant de milers de noves places de residència públiques, nous centres d’atenció primària, més Mossos d’Esquadra, el pla de barris, inversions a escoles i instituts, etcètera. Dediquem fins a l’últim euro a allò que importa a la gent: habitatge, salut, educació, seguretat, transport i mobilitat, i noves oportunitats. Repeteixo, Catalunya -no jo, o el Partit Socialista- sinó el conjunt del país necessita aquests nous recursos per reforçar els serveis públics, generar prosperitat i donar resposta a les necessitats i reptes del país.
Si tot sembla tan evident com vostè diu on està, doncs, el problema? Per què l’oposició ho veu diferent?
(Somriu), això els hauria de preguntar a ells. En tot cas, la predisposició del Govern a negociar aquests pressupostos tan necessaris per Catalunya estarà exactament fins al darrer segon, fins al darrer bri d’oportunitats. Miri, des del PSC i, sense dubte des del Govern, entenem que en l’actual context de greu crisi en l’escenari mundial el que li cal a Catalunya, sobretot, és estabilitat. I per aconseguir aquesta estabilitat cal negociar i pactar. Volem un acord i farem tot el que estigui a les nostres mans per poder assolir-ho. Els resultats de la confrontació i del “no a tot” ja sabem quins són. D’altra banda, el conjunt de les forces progressistes i d’esquerres ens hem de posar d’acord per demostrar-li a la gent que hi ha un camí alternatiu a baixar els braços, resignar-se, i deixar camp lliure a l’extrema dreta. Es pot combinar perfectament un teixit productiu sòlid que generi llocs de treball amb un Govern que garanteixi la justícia social. I aquests pressupostos en són la demostració palpable. Per nosaltres, doncs, no quedarà.
Per tant, no contempla de debò que anem cap a un avançament electoral i una nova convocatòria d’eleccions?
Però és que hi ha algú que defensi de debò que el que li cal ara a Catalunya és més inestabilitat i anar a un escenari de repetició electoral per tornar a ser on som ara? Algú de debò està d’acord en invertir 30 milions d’euros més a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, que és l’hospital provincial? Algú de debò vol aturar el projecte del Tramcamp que tant ha de millorar la nostra mobilitat diària? Algú de debò està en contra de construir o millorar escoles i instituts a Reus, Maspujols, Mont-roig, Vila-rodona, etc.? D’ampliar centres d’ampliació primàries o consultoris, com a l’Arboç? I com la resposta en tots els casos és no el que és raonable és dir sí a uns pressupostos que ampliaran els recursos de la Generalitat de Catalunya a quasi 50.000 milions d’euros. Ni més, ni menys.