Elia Canales torna dels Jocs Olímpics amb un diploma olímpic sota el braç. Ja és una de les arqueres més establertes en el món amb només 23 anys. A hores d’ara, figura com a número 5 del món als rànquings i és el present i el futur de l’esport.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb ella després dels Jocs Olímpics, ara ja aquí, a casa. Canales assegura que no hi ha res comparable com l’escenari que hi havia a París i que ha tingut la sort de viure-ho i de gaudir-ho.
La del Club de Tir amb arc de Constantí torna amb diploma olímpic al mixt
Pel que fa al rendiment esportiu, creu fermament que on més possibilitats tenien era al mixt i no a l’individual. L’esportista transmet tota la confiança del món que té dipositada cada cop que va a una competició amb Pablo Acha i que, l’experiència en la competició individual va servir-li per poder fer un pas més al mixt.
A l’individual va quedar eliminada per la britànica Megan Havers a trenta-dosens de final. En la modalitat mixta amb Pablo Acha, van caure eliminats a quarts de final -aconseguint el diploma- a causa d’una excel·lent actuació de l’indi Bommadevara.
Una mentalitat única: “prefereixo una medalla al mixt que a l’individual, per què la puc compartir”
La tiradora mostra una mentalitat digna d’una de les millors atletes del món davant dels resultats i de les competicions. “Una mala actuació no podia fer que jo no gaudís dels meus primers Jocs Olímpics”, afirma Elia Canales. I és que creu que els resultats d’una única competició no la validen com a esportista professional, perquè creu en la seva qualitat.
L’esperit en equip, per ser un esport tan individual, el té molt treballat; també l’apartat mental de la competició, assegurant que sempre tenia un “diàleg intern positiu”.
“El Club de Tir amb Arc de Constantí és molt familiar i sempre em donen tot el suport del món”
Elia Canales va haver de marxar a Madrid per desenvolupar la seva carrera esportiva. Té la idea de quedar-se allà un temps -ens comenta que ara abandonarà el CAR per mudar-se un pis- i de continuar amb el grup d’entrenament que té actualment, però sempre té un espai i un lloc pel Club de Tir amb Arc de Constantí, igual que l’entitat per ella. “Sempre em donen el que necessito quan vinc. Els sento molt a prop quan he de venir, és un club molt familiar i sempre me’l sentiré una mica meu”.
A banda de trobar a faltar la seva família quan no hi és aquí, la platja, la tranquil·litat i els seus amics sempre són “tornar a casa” i valora molt la calma que té Tarragona.
