A Espanya i també a Lleida. La setmana passada vaig publicar un article en què defensava una idea que considero evident: el model polític socialista que ha dominat Lleida durant dècades ha esgotat el seu recorregut. La meva reflexió és la constatació d’una realitat que cada vegada més lleidatans comparteixen. El cicle del socialisme a Espanya i també a Lleida està esgotat. Ni Sánchez ni Larrosa.
Els socialistes han governat Lleida durant més de quaranta anys, amb diferents etapes i lideratges, però sota una mateixa manera d’entendre la política i la gestió pública. Quatre dècades són temps més que suficient per transformar una ciutat, corregir mancances estructurals i construir un projecte sòlid de futur. La pregunta és inevitable: després de tants anys, està Lleida on podria estar?
La resposta, al meu entendre, és no.
Lleida és una ciutat amb un potencial extraordinari. És la capital agroalimentària de Catalunya, un nus logístic estratègic, un centre universitari de referència i una ciutat amb qualitat de vida. Malgrat això, massa sovint ha quedat al marge de les grans decisions, ha perdut oportunitats d’inversió i ha vist com altres ciutats del nostre entorn avançaven més ràpidament.
El problema no és només una qüestió de persones. És una qüestió de model. Quan un mateix espai polític governa durant tant de temps, corre el risc de confondre administració amb transformació. Es gestiona el dia a dia, però es perd l’ambició de canviar les coses. Es consoliden estructures, però disminueix la capacitat d’innovar. Es mantenen rutines, però es debilita la iniciativa.
El socialisme deia representar una esperança de progrés i s’ha convertit progressivament en una forma de govern marcada per l’excés de burocràcia, una elevada pressió fiscal, una intervenció constant i una dificultat creixent per donar resposta als reptes actuals.
Mentrestant, el món canvia a una velocitat sense precedents. La transformació digital, la competència global, la revolució tecnològica, els nous reptes energètics i les necessitats d’habitatge exigeixen governs més àgils, més eficients i més orientats als resultats.
Els ciutadans ja no demanen grans discursos ideològics. Demanen solucions. Volen trobar habitatge assequible, tenir carrers segurs, disposar de serveis públics eficients, generar oportunitats per als joves i facilitar la creació d’ocupació i activitat econòmica.
Per això crec que estem davant del final d’un cicle polític.
No es tracta de substituir unes sigles per unes altres. Es tracta d’obrir una nova etapa. Una etapa basada en la cultura de l’esforç, en la responsabilitat de la gestió, en la col·laboració amb la societat civil i en la confiança en les capacitats dels ciutadans.
Lleida necessita aquesta nova mirada. Necessita lideratge, ambició i capacitat de planificació. Necessita també una nova generació de responsables públics disposats a qüestionar allò que fa massa temps que es dona per fet. Persones capaces d’escoltar, d’innovar i d’assumir responsabilitats sense excuses ni victimismes.
Els canvis profunds no arriben per inèrcia. Arriben quan una societat decideix que ha arribat l’hora de mirar endavant. I estic convençut que cada vegada més lleidatans perceben que aquest moment ha arribat.
Lleida no necessita resignació. Necessita confiança. No necessita continuar gestionant les conseqüències dels problemes. Necessita resoldre’ls. No necessita més del mateix. Necessita una nova etapa política capaç de situar la ciutat al lloc que li correspon.
Després de més de quatre dècades de govern socialista a Lleida, és legítim reconèixer allò que s’ha fet bé. Però també és necessari afirmar amb claredat que aquest model ha arribat al seu límit. Els temps han canviat, els reptes són nous i les solucions també han de ser-ho.
El futur de Lleida no es construirà mirant constantment enrere. Es construirà amb noves idees, nova energia i una nova manera de fer política. I aquest futur, si tenim l’ambició necessària, està plenament al nostre abast. I sí, és el moment del PP.