Els aldarulls ocorreguts a Stonewall el 28 de juny de 1969 van marcar l’inici del moviment d’alliberament LGBTI+ modern.
Enguany, al nostre país som a les portes del 50è aniversari de la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere, que es va celebrar a Barcelona el 26 de juny del 1977 i va ser convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Va ser una mobilització històrica, ja que va tenir lloc en un context en què la repressió franquista era ben viva i va situar Catalunya a l’avantguarda de la lluita pels drets del col·lectiu LGBTI+.
La lluita pels drets de les persones LGTBI+ és indestriable de la tradició democràtica republicana i antifranquista de Catalunya: durant molts anys, moltes persones van ser perseguides pel simple fet de desafiar les normes socials imposades sobre el gènere, els cossos i les formes de ser. Així, aquesta lluita, no cerca només la igualtat per a aquest col·lectiu, sinó també ampliar les llibertats del conjunt de la societat.
A Catalunya, el passat mes de desembre es va aprovar la Llei 13/2025, dels drets de les persones LGBTI i l’erradicació de l’LGBTI-fòbia; al mateix temps, s’avança amb el desplegament de la Llei 19/2020, d’igualtat de tracte i no-discriminació. Aquesta mateixa setmana, el Congrés ha aprovat (i remès al Senat), amb el suport d’Esquerra Republicana, la llei que castiga les teràpies de conversió. Aquestes fites demostren el compromís del país amb la igualtat, la diversitat i els drets humans.
Ara bé, encara hi ha molta feina a fer. Assetjament, violència verbal, agressions físiques, agressions sexuals, i discriminació laboral o social, són les agressions més comunes que pateix el col·lectiu LGTBI+. A Lleida, les denúncies per discriminació per orientació sexual o de gènere suposen gairebé un 40% de les denúncies per delictes d’odi. La realitat ens ensenya que els avenços aconseguits les darreres dècades són fràgils. Només cal veure l’onada reaccionària que qüestiona drets fonamentals i que s’estén arreu d’Europa i del món.
Aquests moviments reaccionaris posen en dubte l’educació en la diversitat, els drets de les persones trans, el reconeixement de les famílies diverses o les polítiques públiques d’igualtat.
Per tant, cal seguir en aquesta lluita per la dignitat humana: les llibertats del conjunt de la societat també passen pel dret de cada persona a ser qui vulgui ser.
