Avui fa 50 anys de la mort de Francisco Franco. Mig segle després, la dictadura ja no és un record viscut per la majoria de lleidatans ni catalans, però mentre a les xarxes socials circula la idea que “amb Franco es vivia millor”, els carrers de Lleida expliquen una altra història: la d’una ciutat que tot i que elimini les restes del feixisme, encara conviu amb algunes i, a més, veu créixer el suport als partits d’extrema dreta, un fet extrapolable a tot el país.
A poc a poc Lleida ha anat esborrant les restes del franquisme
Des de la Transició, Lleida ha anat retirant, sovint amb retard, bona part de la simbologia feixista. Un dels punts d’inflexió va ser l’enderroc del monòlit franquista de la plaça Cervantes, dedicat als “caídos por Dios y por España”, a finals dels anys 2000.
A partir dels anys 2000, i sobretot a partir de 2017, la Paeria va intensificar la feina amb les plaques del Ministeri de l’Habitatge amb el jou i les fletxes falangistes. El 2017 es van començar a retirar desenes de plaques de blocs de protecció oficial, operació que es va completar parcialment amb una nova tongada el 2020, quan es va treure una vintena de plaques que encara resistien en diversos edificis de la ciutat.
Tot i això, encara el 2024 es localitzaven quatre plaques franquistes “supervivents” als números 23, 28, 30 i 32 del carrer Ciutadella, al barri de Balàfia. Després de la denúncia pública, la Paeria les va retirar a la tardor del mateix any, posant punt final –com a mínim sobre el paper– a aquesta iconografia en portals d’habitatge.
Un altre símbol molt visible i reconegut pels lleidatans era l’escut franquista de Gardeny, amb àliga, jou i fletxes, a la façana de l’antic edifici de Capitania d’Infanteria. Després d’anys de polèmica i d’estar simplement tapat, el desembre de 2021 la Paeria en va iniciar el desmuntatge i el va traslladar a l’Arxiu Arqueològic municipal.
En paral·lel, el 2020 es van canviar els últims carrers dedicats a prohoms del règim (Montaña, Sangenís, Carmelo Fenech, Nadal Gaya) per noms de dones i referents culturals i democràtics, de manera que Lleida quedava pràcticament lliure de nomenclàtor franquista.
Al cementiri, les actuacions han anat virant cap a la memòria de les víctimes: el monument als afusellats de l’Albagés, inaugurat el 1980, ha estat recontextualitzat i el 2024 s’hi va estrenar una nova placa amb tots els noms.
Tot i això, perdura el record de les víctimes del franquisme. De fet, aquest proper 25 de novembre tindrà lloc a la Sala Jaume Magre de Lleida una nova sessió dels Debats de Memòria, emmarcada l’efemèride. L’acte proposa una reflexió crítica sobre el franquisme i la memòria històrica al país. L’historiador Julián Casanova hi presentarà la seva recent biografia del 50è aniversari de la mort del dictador on revisa la seva trajectòria i contextualitza el règim dins els totalitarismes del segle XX. El llibre desmitifica la figura de Franco i analitza les estructures de poder, repressió i propaganda que van sostenir el franquisme.
En quin punt estan els ideals feixistes en l’actualitat?
Aquest aniversari arriba en un context polític inquietant. A Catalunya, l’extrema dreta ha passat de ser inexistent al Parlament a tenir presència estable i en ascens.
El 2021, Vox va entrar per primer cop a la cambra catalana amb 11 diputats, gràcies a un 7,7% dels vots. El 2024 va repetir els 11 escons, i al seu costat va aparèixer Aliança Catalana, que amb un 3,77% dels vots va aconseguir 2 escons i va posar veu a un independentisme obertament xenòfob.
Segons l’últim Baròmetre del CEO, les projeccions situen Vox entre 10 i 12 escons i Aliança Catalana entre 8 i 11, multiplicant per cinc el seu resultat de 2024.
Diversos estudis apunten que un de cada cinc catalans estaria disposat a votar una força d’extrema dreta, amb especial incidència entre els menors de 50 anys, i que Vox i AC capitalitzen el malestar al voltant de la immigració, la inseguretat i la desconfiança en la política tradicional. De fet, la darrera enquesta del CIS apunta que un 13 % dels joves espanyols d’entre 18 i 24 anys defensen que una dictadura pot ser preferible a la democràcia. Per combatre la desinformació, des del departament d'Educació han impulsat un material didàctic que es titula '50 raons de per què amb Franco NO es vivia millor', una eina que es distribuirà en els centres educatius.
Ruta pels vestigis franquistes que perduren a Lleida
Per a qui vulgui aprofitar la data per mirar el passat cara a cara, proposem aquest recorregut, basat en l’itinerari oficial de la Paeria adaptat a peu de ciutadà:
- Catedral Nova (c. del Bisbe)
Començar davant la placa de pedra de la façana principal. Bona porta d’entrada al nacionalcatolicisme de postguerra.
- Almodí Vell – Centre Històric
Baixant pel carrer Major, arribar a Almodí Vell. Allà es poden veure: L’efígie de Franco en relleu i el rètol amb el lema “ESPAÑA UNA! GRANDE! LIBRE!”.
- Plaça dels Gramàtics i carrers Sant Martí / Universitat / República del Paraguai
Fer una volta per aquests carrers i places per localitzar les sigles OSH als portals d’antics habitatges de protecció oficial.
- Carrer Conca de Barberà
Parar davant del relleu de la Central Nacional Sindicalista (pic, espiga, palma i sigles OSH), avui encara incrustat a la façana.
- Plaça Sant Antoni Maria Claret – “1º de Octubre”
Buscar la placa del “Grupo de viviendas 1º de Octubre”, record d’un calendari franquista que convertia dates i efemèrides en propaganda.
- Grup “Hermanos Franco Gaminde”
Apropar-se als blocs que conserven la gran placa amb el nom del grup i l’any de construcció.
- Antiga presó / LL-11
Amb vehicle o bus, anar fins a l’edifici de l’antiga presó, on encara hi ha la placa als afusellats del bàndol nacional.
- Cementiri de Lleida – Departament de Sant Josep
Tancar la ruta al cementiri, entrant pel Departament de Sant Josep, on es combinen fosses comunes, memòries enfrontades i actuacions recents per dignificar les víctimes.
