Un estudi sobre la situació de les dones proposa eliminar la ‘cultura acadèmica masculinitzada’

Entre les recomanacions destaquen la conscienciació sobre les pràctiques quotidianes i els estereotips; la creació d’eines de gestió de nous estils comunicatius; accions d’empoderament de les científiques; participació paritària en esdeveniments rellevants, o mesures de conciliació familiar que redueixin la bretxa de producció acadèmica i científica

Un estudi encarregat per l’Ajuntament de Barcelona sobre la situació de les dones al camp de la ciència (investigadores, científiques, recercaires…) – en el marc del Pla Barcelona Ciència  2020-2023- proposa un decàleg d’iniciatives per eliminar el que es podria anomenar ‘cultura acadèmica masculinitzada’, que és una forma de funcionar de l’àmbit de la recerca i la investigació que explica en part la segregació de gènere i les dificultats de l’avenç en la carrera professional i acadèmica d’aquestes dones.

Avui s’han presentat en un acte celebrat al Saló de Cent, que ha presidit l’alcaldessa, Ada Colau, les conclusions i recomanacions de l’estudi, titulat “Dones i ciència a Barcelona. Una anàlisi qualitativa dels factors que incideixen en la trajectòria de les investigadores”. L’alcaldessa ha remarcat en la seva intervenció que “tenim una cultura acadèmica masculinitzada i aquesta és una injustícia i una desigualtat que s’ha d’abordar per l’interès col·lectiu, perquè no ens podem permetre perdre aquest talent que necessitem per afrontar els reptes que tenim per endavant”.

L’acte ha comptat amb un col·loqui que ha mostrat en primera persona les experiències i reflexions de quatre dones científiques de la ciutat: Eva Anduiza, catedràtica de Ciència Política de la UAB; Alba Cervera, investigadora Sènior al Barcelona Supercomputing Center; Carme Junyent, professora titular de Lingüística a la UB, i Natàlia Vilor-Tejedor, investigadora postdoctoral en Neurogenètica del Centre de Regulació Genòmica i del Barcelona Beta Brain Research Center. Eva Anduiza ha recordat que “la ciència es fa en la societat, i la societat és el lloc on hem d’incidir perquè és allà a on es generen els estereotips”. Alba Cervera ha parlat del llenguatge de vegades “dictatorial” amb el qual s’ha topat en alguna ocasió per part d’alguns companys, i ha comentat que “no es tracta que les dones es comportin com a homes, no ens hem d’igualar ni ser nosaltres agressives amb el nostre llenguatge, sinó que hem d’aportar la nostra manera de treballar”. Carme Junyent per la seva banda, ha assegurat que a ella anys enrere li van “barrar el pas justament perquè era dona”. També ha assegurat que en la seva especialitat – la recerca i l’estudi de les llengües amenaçades- “les investigadores més reconegudes són dones”. Això no obstat, la seva àrea de coneixement és una de les àrees amb més presència de dones que d’homes, i això, ha dit Junyent, “fa que nosaltres no comptem com a científiques, i crec que això està molt relacionat amb la feminització“. Per la seva banda, Natàlia Vilor-Tejedor s’ha referit a la importància que les nenes tinguin dones referents del món de la ciència properes: “És una de les coses en les quals podem incidir ara mateix”.

El treball que ha estat objecte del debat d’avui s’ha centrat en trobar les explicacions a dades ja conegudes i publicades, com per exemple, el desequilibri existent entre homes i dones en la categoria de catedràtics i catedràtiques – 77% homes enfront de 23% dones-, o l’existència de disciplines amb una masculinització extrema com són les enginyeries i l’arquitectura amb només un 23% d’estudiants dones (segons dades de 2021 de la Secretaria d’Universitats i Recerca del Departament d’Empresa i Coneixement).

Coneixedor d’aquestes realitats, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Spora Sinergies SCCL aquest estudi amb la voluntat d’incorporar en les polítiques municipals de ciència una perspectiva de gènere que permeti revertir les desigualtats entre homes i dones en l’àmbit de la recerca. En aquest sentit, Barcelona és una ciutat pionera, ja que no hi ha altres referents d’administracions locals i municipals que s’hagin aventurat en el desenvolupament de polítiques de ciència. Així doncs, a l’Ajuntament li calia una anàlisi prèvia de la situació en què es troben les dones en el teixit científic de la ciutat, per detectar les seves dificultats, les situacions de desigualtat o de segregació i així poder ajustar millor aquestes polítiques a les seves necessitats, i contribuir a reduir les desigualtats i millorar les condicions i oportunitats de recercaires i científiques.

L’encàrrec el va fer fa aproximadament un any Barcelona Ciència i Universitats, i el tret de sortida va ser una reunió amb diverses dones referents de la ciència i la recerca a la ciutat, a la qual hi va assistir l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i on es van fer aportacions sobre les problemàtiques de les dones científiques a Barcelona i sobre com enfocar la diagnosi. A la trobada van participar les següents representants del món de la ciència, la tecnologia i la innovació: Caterina Biscari, directora del Sincrotró ALBA; Cristina Pujades, catedràtica del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut (DCEXS) de la UPF i investigadora ICREA; Isabelle Anguelovski, investigadora ICREA i directora del Barcelona Lab for Urban Environmental Justice and Sustainability (BCNUEJ); Maite Vilalta, professora d’Hisenda Pública de la UB i membre de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB); Mara Dierssen, investigadora al Centre de Regulació Genòmica (CRG); Margarita León, professora de Ciència Política a la UAB; Mónica Bello, directora d’Arts al CERN; Núria Montserrat, professora de recerca ICREA a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), i Núria Terribas, directora de la Càtedra de Bioètica Fundació Grífols al Centre d’Estudis Sanitaris i Socials (CESS) i membre del Comitè Nacional de Bioètica d’Andorra (CNBA).

La metodologia utilitzada per elaborar l’estudi s’ha basat en una aproximació qualitativa, que s’ha implementat mitjançant grups de discussió. Així, s’ha elaborat a través dels relats de persones que hi han col·laborat, per una banda, i la recopilació, categorització, i interpretació d’informació per part de l’equip investigador. Han aportat les seves experiències en 8 grups de discussió dones de diferents edats, de diverses àrees de coneixement, dones que es troben en diferents tipus de centres d’investigació i en diferents etapes de la seva carrera per tal de recollir la diversitat d’investigadores existent. L’estudi també ha contrastat aquestes aportacions amb dos grups de discussió formats per homes investigadors.

Així doncs, a través d’aquest estudi s’han detectat i analitzat des d’una perspectiva qualitativa factors que incideixen en la trajectòria de les investigadores, i les lògiques que caracteritzen el context científic i la seva relació amb els mandats de gènere. Entre les conclusions destaca la incidència de la maternitat en el caràcter ininterromput i a temps complet de la carrera d’una investigadora, la difícil compaginació de les tasques reproductives amb la recerca i tot allò que l’envolta (escriure per publicacions, l’assistència a congressos i esdeveniments, les estades a l’estranger, etc.).

Destaca també la detecció d’una cultura acadèmica que està fortament masculinitzada, caracteritzada per estils de lideratge i comunicació agressius i competitius, la hiperseguretat apresa dels models masculins d’investigadors, que contrasta amb la inseguretat interioritzada del model feminitzat d’investigadora.

L’estudi també conclou que els estereotips de gènere estan molt presents en el context científic, i que es posen de manifest en la divisió de les tasques dins dels equips investigadors. Succeeix que tasques repetitives o invisibles acaben en mans de les investigadores perquè es considera que elles tenen habilitats logístiques i organitzatives. Aquestes tasques requereixen una inversió de temps, però a la llarga tenen una repercussió negativa en la carrera perquè no aporten cap mèrit curricular.

Altres aspectes que es destaquen a les conclusions són la manca de referents i exemples per a les joves investigadores en alguns camps, o bé el sistema de xarxa d’aliances i contactes extra-laborals, als quals els costa més d’accedir a les recercaires i científiques quan aquestes xarxes perpetuen i arrosseguen models de relació masculinitzats.

Deu propostes per pal·liar les desigualtats de gènere

Davant d’aquestes realitats, les conclusions de l’informe es presenten en forma de decàleg de recomanacions per orientar les polítiques públiques en matèria de ciència. Recomanacions adreçades a pal·liar les desigualtats de gènere detectades en el teixit científic:

  • La recerca ha identificat tot un seguit de pràctiques quotidianes que contribueixen a mantenir les desigualtats que pateixen les investigadores. Ara bé, el grau de reconeixement i d’identificació d’aquestes pràctiques és força desigual entre els diferents membres de la comunitat científica, tant entre homes, com entre dones. Per això, cal emprendre mesures per conscienciar el teixit científic sobre les pràctiques quotidianes i els estereotips que estan contribuint a mantenir les desigualtats que pateixen les investigadores.
  • El context científic està regit per una cultura acadèmica masculinitzada, que es materialitza en un estil comunicatiu, en certa manera, agressiu i taxatiu. Seria recomanable proporcionar eines de gestió i regulació dels estils comunicatius amb recomanacions adaptades als diferents contextos propis de la recerca (seminaris, congressos, reunions, etc.).
  • Les dades qualitatives mostren que algunes investigadores tenen certa inseguretat interioritzada, que les fa dubtar sobre la consistència de les seves aportacions. Calen accions d’empoderament que contribueixin a revertir la inseguretat apresa i proporcionin major confiança i seguretat en les seves capacitats.
  • Malgrat que ja hi ha mesures de visibilització, encara ara hi ha una manca de referents d’investigadores. Per això, cal seguir promovent la participació paritària en espais de difusió i mediàtics, així com en esdeveniments científics de rellevància.
  • Cal reforçar les actuacions de visibilització de les dones científiques, incorporant-hi una reflexió sobre els models comunicatius, de lideratge i de gestió dels grups de recerca. Així, cal promoure estils més assertius, cooperatius i competents que s’allunyin del model masculinitzat més agressiu i competitiu. De la mateixa manera, també és important donar a conèixer investigadores que es trobin en diferents moments de la seva trajectòria acadèmica, ja que poden esdevenir referents per a les joves que s’inicien en el camp de la recerca.
  • Hi ha certs camps de coneixement (cura i atenció a les persones, ciències socials, etc.), així com tipus i usos del coneixement (coneixement aplicat, transferència de coneixements, etc.) que gaudeixen de menys reconeixement i reputació; i que, precisament, són camps altament feminitzats. Aquests àmbits de coneixement tendeixen a rebre un menor reconeixement tant públic, com de la pròpia comunitat científica; incidint, entre d’altres, en el grau de visibilitat de les investigadores i l’accés a finançament. Per això, cal apostar per mesures de visibilització que atorguin reconeixement i prestigi a aquests àmbits de coneixement més feminitzats.
  • Cal emprendre mesures que facilitin la conciliació familiar i que redueixin la bretxa de producció científica que es produeix a causa de la distribució desigual de les tasques de cura.
  • Les investigadores tendeixen a estar menys presents en els espais informals per diferents motius (conciliació amb les tasques de cura, incomoditat amb l’espai, etc.). Aquests espais són cabdals en la trajectòria científica perquè esdevenen nuclis de presa de decisions i faciliten la creació de sinergies entre recercaires i la cerca d’oportunitats, entre d’altres. En conseqüència, cal emprendre mesures que contribueixin a garantir la participació efectiva de les investigadores en els espais informals i de presa de decisions.
  • S’haurien d’impulsar accions que vetllin per la repartició paritària de les tasques i les funcions de cadascuna de les activitats pròpies de la recerca.
  • Cal una aposta decidida no tan sols a l’hora de dissenyar i aprovar protocols contra l’assetjament sexual, sinó a l’hora de garantir un desplegament efectiu i d’implementar avaluacions per retre comptes.