Fa noranta anys que la Marina Gimeno viu al número 12 del carrer del Mar, a la Barceloneta. Quan només tenia tres anys, el seu pare va signar un contracte de renda antiga i, quan ell va morir, la Marina va quedar com a subrogada.
En els darrers anys la propietat de la finca ha anat canviant de mans fins al punt que l’últim propietari ha impagat la hipoteca i el banc ha iniciat un procés d’execució hipotecària.
Enmig hi ha la Marina i la seva filla. Totes dues s’han trobat ara que el 16 de novembre hauran de deixar casa seva perquè una jutgessa ha resolt que elles no tenen dret a ser-ne les ocupants.
Els advocats denuncien que la interpretació de la llei que fa la jutgessa és un “error garrafal” i confien que un altre jutjat ho esmeni.
Un error d’interpretació de la jutgessa
Així ho explica a l’ACN Ivo Recoder, advocat de l’Associació Oasiurbà i representant de la senyora Marina Gimeno.
Segons ell, la jutgessa comet un error a l’hora d’interpretar la llei d’arrendaments urbans (LAU) i resol que la Marina i la seva filla, la Marina Rumeu, han de marxar del pis.
Tot plegat en un conflicte judicial iniciat per l’impagament de la propietat de la finca i no pas per impagaments per part de la llogatera.
“La jutgessa interpreta que en haver-se subrogat del contracte d’arrendament que tenia el seu pare només tenia dret a una subrogació de dos anys (…) el problema és que la limitació només afecta les subrogacions a partir de l’any 94, quan entra en vigor la nova llei, i les anteriors es regeixen per la LAU del 1964, que establia que les subrogacions eren vitalícies”, exposa Recoder.
La subrogació de la senyora Gimeno és de l’any 84 i, per tant, defensa el representant, és “evident i incontestable que ella té dret a una subrogació vitalícia”.
Demanen la tutela d’un altre jutge
El lletrat apunta que la interlocutòria que decreta el desnonament de la Marina no es pot recórrer i, en conseqüència, un cop presa la decisió judicial no es pot revertir dins del mateix procediment, però queda la possibilitat de demanar la tutela d’un jutge diferent que “rectifiqui” la decisió.
En aquest cas, juntament amb l’advocat Oriol Delgado, amb qui Recoder col·labora, han engegat un procediment declaratiu per aconseguir-ho.
En la interlocutòria de la jutgessa, a la qual ha tingut accés l’ACN, la jutgessa qüestiona, entre altres, que la Marina sigui titular del contracte de renda antiga, ja que el contracte original no s’ha pogut presentar —estava en un estat físic molt precari fa anys ja.
A més, però, tampoc no dona per vàlides les proves aportades per la defensa consistents en una sentència de l’any 1984 en què consta la subrogació del contracte ni tampoc el pagament de la renda o les factures dels subministraments del pis.
I és que, per exemple, cap de les dues habitants del pis, ni mare ni filla, van rebre cap comunicació del darrer canvi de propietat i, per tant, van continuar pagant el lloguer —de 119 euros al mes— a l’anterior propietat.
Els advocats consideren que la documentació aportada acredita de forma suficient la relació contractual i es mostren convençuts que queda provat que la Marina ha viscut tota la vida al mateix número del carrer del Mar de la Barceloneta.
Amb tot, el que consideren més greu és la interpretació de la llei que fa la jutgessa, ja que la consideren errònia.
“No em veig a un altre lloc, on he d’anar?”
La Marina Gimeno farà 93 anys el pròxim 29 de novembre, una data en què és incert on viurà, perquè el desnonament està fixat pel dia 16 del mateix mes.
“Sempre hem estat aquí, jo a aquest pis li tinc molt d’afecte, no em veig a un altre lloc; on he d’anar?”, reflexiona en una conversa amb l’ACN des de la cuina de casa seva.
“Els meus fills em diuen que no em preocupi”, relata. Tot i això, des que va saber que tenia una ordre de desnonament està preocupada i tem que no es faci justícia.
“Aquí han nascut els meus fills, s’han mort els meus pares, s’ha mort el meu marit… Jo vull estar aquí”, reitera.
La filla, que també es diu Marina, creu que la seva mare té moltes coses “a favor seu” i confia que no s’arribi a executar el desnonament perquè “està cantat” que elles tenen la raó.
De fet, totes dues admeten que no s’han plantejat anar a cap altre lloc ni tampoc sabrien on anar a viure si finalment es quedessin fora de casa.
La prova definitiva
A més, assegura que recentment, tot remenant papers i documents per casa, van trobar-ne un on surt la data exacta en què el seu avi, el pare de la seva mare, l’Antonio Gimeno, va signar el contracte.
Així, esperen poder aportar aquest document com una prova més en el procés judicial paral·lel que els advocats han iniciat en un altre jutjat de primera instància de Barcelona diferent del que ja es va pronunciar.
La Marina mare, amb els ulls plorosos, continua passant els dies i no deixa de fer-se la mateixa pregunta. “Quin sentit té que una persona que està en una casa, ha pagat les despeses, li han deixat fer obres… Ara li diguin que al carrer? A l’edat que tinc ja…”, lamenta.
