L’Hospitalet ha fet cent anys com a ciutat i, com no podia ser d’una altra manera, les Festes de Primavera s’han convertit en l’escenari perfecte per celebrar aquesta efemèride. Enguany, el pregó ha tingut una mirada especial, femenina i transversal, amb tres protagonistes que representen passat, present i futur: l’escriptora Anna Caballé, la monologuista Assari Bibang i l’estudiant Maria Romero.
Amb estils ben diferents però amb un amor compartit per la ciutat, les pregoneres han captivat el públic que omplia la plaça de l’Ajuntament. Entre records, rialles i reivindicacions, han traçat un relat col·lectiu que dibuixa L’Hospitalet com una ciutat viva, diversa i amb un fort sentiment de comunitat.
Anna Caballé: el record d’un L’Hospitalet en blanc i negre
L’encarregada d’iniciar el pregó ha estat Anna Caballé, reconeguda escriptora i crítica literària nascuda a L’Hospitalet el 1954. Amb una prosa plena de sensibilitat, ha retrocedit en el temps per portar-nos al seu barri del Centre, als anys cinquanta i seixanta, quan la ciutat encara conservava un ritme pausat i una forta vida de barri.
“Vaig néixer a casa, a la Caixa de Pensions, a la cantonada amb Baró de Maldà”, ha començat, situant-nos davant d’un escenari gairebé immutable. Ha descrit els comerços que marcaven la rutina de diumenge —el bar Peret, la pastisseria Soler, el cinema Oliveras— però ha estat un senzill banc de granit gris el que ha centrat bona part del seu relat.
“Les coses importants de la vida passaven en aquell banc: les converses, les veritats, l’amistat”, ha dit. Per a Caballé, aquest banc simbolitza el millor de L’Hospitalet: la comunitat, la trobada, el vincle humà. “Aquest és l’esperit que hem de conservar si volem seguir avançant com a ciutat”.
Assari Bibang: humor i autenticitat des de la Torrassa
La segona intervenció ha vingut de la mà d’Assari Bibang, actriu, monologuista i activista. Amb un estil directe i carregat d’ironia, ha fet esclatar les rialles del públic en múltiples ocasions. “He fet cul pujant pel carrer Mas”, ha deixat anar en referència al seu barri, la Torrassa, on va viure durant més de quinze anys.
Ha recordat les tardes a la Biblioteca Tecla Sala, les voltes pel Centre Comercial La Farga i les nits de festa a Malalts de Festa. També ha tingut paraules d’agraïment per a l’institut Margarida Xirgu, on va estudiar, i ha rememorat els seus primers passos al món de la interpretació a Bellvitge, amb només 15 anys.
El seu discurs ha combinat humor i emoció, especialment quan ha recordat el desaparegut Miquel Claperols, promotor del cinema en versió original a la ciutat. I ha tancat amb un missatge poderós: “És important ser bona persona i existim perquè algú ens recorda. Gràcies per recordar-me, L’Hospitalet”.
Maria Romero: un futur que reclama més verd i més oportunitats
La pregonera més jove, Maria Romero, ha posat el toc reivindicatiu de la tarda. Estudiant de Bioquímica i una de les millors notes de les PAU 2024, ha representat el futur amb un discurs clar, valent i compromès.
Ha parlat de la seva experiència a l’Institut Mercè Rodoreda i de com ha compaginat els estudis amb la seva passió per la dansa urbana a Rookies Dance Studio. Però sobretot ha posat el focus en les mancances i els desitjos de la seva generació: “Tenim carrils bici però es fan servir poc; cal més transport públic i menys cotxes”.
També ha reclamat més zones verdes, espais d’estudi oberts les 24 hores i accés real a l’habitatge per a la joventut. “No volem viure amb els pares fins als 50 anys”, ha deixat anar amb un somriure, despertant l’empatia i el reconeixement del públic. Finalment, ha fet una crida a no perdre les tradicions, com aquestes Festes de Primavera, “que són l’essència de la ciutat i ens ajuden a ser millors cada dia”.
Un símbol per a tres veus
L’acte ha conclòs amb l’alcalde David Quirós lliurant a les tres pregoneres el drac de les Festes de Primavera, una figura emblemàtica que aquest any ha tingut més sentit que mai: símbol de força, tradició i foc compartit.
Aquest pregó ha estat, més que una cerimònia institucional, un homenatge sincer a la ciutat i a les persones que l’han fet i la continuen fent. Tres veus, tres generacions i una sola ciutat que, cent anys després de convertir-se oficialment en ciutat, segueix creixent, construint i somiant en col·lectiu.
L’Hospitalet ha celebrat el seu centenari amb orgull, però també amb mirada crítica i il·lusió pel futur. I ho ha fet amb veu de dona. I amb molta força.
