Quan pensem en Antoni Gaudí, la primera imatge que ens ve al cap és la silueta de la Sagrada Família. La basílica és, sense cap mena de dubte, la seva obra més universal. Al seu costat, monuments com la Casa Batlló, la Pedrera o el Parc Güell ocupen els rànquings turístics i els llibres d'història de l'art. No obstant això, aquesta concentració mediàtica ha deixat en un segon pla altres edificis i projectes fonamentals per comprendre la trajectòria i l'evolució tècnica de l'arquitecte del Baix Camp.
Recentment, institucions com l'Ajuntament de Barcelona han engegat campanyes per donar a conèixer un "modernisme secret", destacant petites intervencions menys transitades, com la Font d'Hèrcules de Pedralbes, la porta de la Finca Miralles o el particular paviment de l'església de Sant Pacià. Però, per adonar-nos de la veritable dimensió de Gaudí, cal sortir del circuit habitual i, en alguns casos, de la mateixa ciutat.
El Capricho: Música i color a Comillas
A principis de la dècada de 1880, Gaudí era un jove arquitecte que començava a fer-se un nom dissenyant mobiliari. Va ser així com va conèixer el seu gran mecenes, Eusebi Güell. Gràcies a aquesta important connexió, Gaudí va rebre l'encàrrec de dissenyar una residència d'estiu a Comillas (Cantàbria) per a Máximo Díaz de Quijano, un indià i músic aficionat. Aquesta construcció, batejada oficialment com a Villa Quijano, però coneguda popularment com "El Capricho", es va edificar entre 1883 i 1885. Com a anècdota, Gaudí va dirigir el projecte gairebé íntegrament a distància, confiant la supervisió a peu d'obra al seu company Cristóbal Cascante.
Hi destaca la combinació de maó d'obra vista amb una decoració molt llampant a base de ceràmica vidriada plena de gira-sols. La casa està distribuïda de manera que segueix el cicle del sol per garantir confort tèrmic. Un altre tret exclusiu és la seva vinculació musical, els contrapesos de les finestres de guillotina incorporen un sistema que emet diverses notes harmòniques quan s'obren o es tanquen.
El Col·legi de les Teresianes: Funcionalitat i austeritat
El Col·legi de les Teresianes, erigit a partir de 1887 al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, representa el geni adaptat als pressupostos baixos. Gaudí va agafar un projecte que ja tenia els fonaments posats, la qual cosa el va obligar a mantenir una rígida planta rectangular poc habitual en ell. A més, el vot de pobresa de la congregació religiosa li va prohibir l'ús de pedres nobles o detalls costosos.
Gaudí va combatre aquesta austeritat posant tot el pes estètic en l'estructura. L'exterior presenta l'aspecte d'una fortalesa sòbria rematada per merlets que adopten la forma del birret doctoral de Santa Teresa.
Els Cellers Güell: Mimetisme rocós al Garraf
De tornada a les comarques costaneres, concretament a Sitges, entre els anys 1895 i 1900 es va consolidar el projecte dels Cellers Güell, destinat a la producció vinícola de la gran finca agrària del mecenes. L'obra s'atribueix conjuntament a Antoni Gaudí i al seu prolífic col·laborador Francesc Berenguer. El conjunt prescindeix de la clàssica diferenciació entre paret i sostre per configurar-se com un immens triangle molt punxegut.
L'interior s'organitza en tres franges, un soterrani idoni per a l'envelliment de les botes, una planta intermèdia que feia de residència per a l'administrador i finalment una petita capella a la zona superior. Per garantir el màxim respecte i camuflatge amb el paisatge del massís del Garraf, els arquitectes van emprar principalment maçoneria feta amb la mateixa pedra tosca calcària grisa de l'entorn. La cura pel context va ser tal que es van conservar les restes adjacents d'una antiga torre de defensa militar del segle XV.
Torre Bellesguard: Neogòtic civil i llegendes catalanes
Als peus de la muntanya de Collserola s'alça la Torre Bellesguard, l'edifici més carregat d'història de l'arquitecte. El recinte està situat exactament on s'erigia el castell medieval en el qual va viure i morir l'any 1410 el rei Martí l'Humà. Gaudí va voler retre homenatge a aquest passat dibuixant un edifici inusualment de caràcter neogòtic civil, rebutjant les seves característiques superfícies ondulades. Visualment, la torre enganya la percepció gràcies a l'allargament forçat dels seus finestrals laterals superiors, fent l'efecte que el castell és molt més esvelt i alt del que en realitat és.
El recinte és un recull escultòric de llegendes del territori. A la porta de pedra que dona a les cavallerisses, Gaudí hi va instal·lar una balda de ferro forjat amb la precisió d'un fèmur ossi, un record macabre al bandoler català Joan Sala i Ferrer, “Serrallonga”, restes del qual es deia que havien estat exhibits en aquestes ruïnes el segle XVII. Tot i que l'entorn plujós i la decoració forgen un ambient ombrívol que el poble coneixia com el "castell de Serrallonga", una de les famílies propietàries posteriors de la finca, els Guilera, van clavar un famós cartell a la porta on "prohibien el pas a gnoms i fantasmes" per posar una mica d'humor i desmitificar l'aire lúgubre del paratge.
Els Jardins Artigas: Naturalesa esculpida al Llobregat
L'any 1905 l'empresari Eusebi Güell va requerir la presència de Gaudí a La Pobla de Lillet, per tal de dissenyar el Xalet del Catllaràs, un refugi per als tècnics de la companyia minera que abastia una històrica fàbrica de ciment. L'arquitecte s'hi va desplaçar i va ser acollit de manera excel·lent a la llar dels Artigas.
Per agrair l'hospitalitat de la família, Gaudí els va oferir el disseny complet i els plànols d'uns jardins al voltant de la llera del riu Llobregat que passava a prop la seva parcel·la. Lluny de l'artificiositat geomètrica dels jardins europeus clàssics, Gaudí va establir rutes fetes amb pedres del mateix riu que només acompanyaven el flux de l'aigua. A més de la inclusió d'arcs catenaris en la maçoneria i l'ús colorista del trencadís a les baranes dels ponts de pas, els Jardins Artigas contenen una representació devocional molt pròpia de l’arquitecte: figures geomètriques de l'àguila, el brau i el lleó, símbols associats als evangelistes.
La cripta de la colònia Güell: El gran banc d'assaig
A Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), Güell va erigir una colònia aïllada dels conflictes sindicals barcelonins per aglutinar els seus treballadors del tèxtil. Entre encàrrecs pragmàtics a altres arquitectes per bastir habitatges, Güell va demanar l'església oficial a Antoni Gaudí, atorgant-li inicialment carta blanca econòmica. Els treballs van començar formalment el 1908, projectant inicialment una autèntica basílica ovalada coronada amb fletxes que assolirien els 40 metres d'alçada. Les estretors econòmiques del compte familiar per la inestabilitat europea i mort de l'empresari, van forçar l'aturada massiva del projecte cap a 1914. El 1915 es va consagrar exclusivament la nau base finalitzada, fet que la va acabar batejant històricament, encara que d'una manera tècnicament inexacta, com la "Cripta".
Malgrat que resti inacabada, és un referent mundial per l'enginyeria moderna. Utilitzant fils i lligant-hi petits saquets atapeïts de perdigons penjar des del sostre, va deixar que la gravetat dictés, mitjançant arcs invertits (la catenària), quines havien de ser les línies de força. Aquella complexa prova pràctica és la raó per la qual les gruixudes i acanalades columnes de l'edifici elaborades en dens basalt de Castellfollit de la Roca presenten angles inclinats totalment inèdits, suportant les primeres voltes paraboloidals que es van usar en la història.
A banda del talent estructural pur, el disseny final respon al camuflatge forestal perfecte. La part inferior es va revestir de colors apagats i de maó gairebé cremat pel forn simulant el sòl trencadís. Es pretenia que la part intermèdia copiés els tons ataronjats i vermellosos dels troncs dels grans pins circumdants i l'última part de vidrieres es fondria completament en blaus i verds esvaïts sobre l'horitzó.
