Es tracta d’una coproducció de la Sala Beckett, el Grec 2020 Festival de Barcelona, el Centro Dramático Nacional i el Teatre Principal de Palma, al voltant del boxejador nord-americà Jack Johnson, encarnat per Armando Buika, i el seu oponent Jim Jeffries, interpretat per Àlex Brendemühl, en un duel sobre el racisme, les conseqüències de l’èxit, l’amor, la vida i el destí a partir de la història de l’esportista que s’endinsa en el Paral·lel a principis de segle passat.
A principis del segle XX el boxejador nord-americà va arribar a Barcelona després de ser primer afroamericà que s’havia proclamat campió mundial de pesos pesants. S’havia enfrontat a Jim Jeffries en l’anomenat’ Combat de segle’ i, contra tot pronòstic, el va guanyar. Segons ha avisat el director de la sala, Toni Casares: “Estem davant de la producció més ambiciosa i espectacular que ha fet la Beckett des que estem al Poblenou”.
En aquest sentit, Denise Duncan ha defensat que és “un text amb moltes capes” i també complex en l’àmbit interpretatiu. “Hi ha una multiplicitat de llenguatges que han de funcionar alhora. Estem fent un pastís gros”, ha detallat. Tanmateix, l’autora ha advertit sobre l’obra: “Parla de coses molt serioses, però també riem molt”, i ha remarcat que per a les persones que no formen part de la dissidència ètnica passa desapercebuda la falta de referents, però “és molt important” que el teatre parli de tota la societat i no només d’una part. Tanmateix, ha afegit: “És important fer un teatre que parli de coses importants, però que no li doni la llauna a ningú”.
Barcelona, protagonista
Casares ha destacat que Barcelona també és protagonista d’aquesta obra en una mena de “reflexió històrica” que interpel·la l’espectador sobre els valors d’avui, mentre que Duncan ha dit sobre aquella època en què el boxejador “estava cada dia a un cabaret diferent”, i actuava com un adinerat exuberant de primers de segle. “Tenia molts diners. Se’ls gastava en dones, menjar, joies, apostes, pells i cotxes de luxe”, en un xoc molt gran amb el seu passat. Johnson era fill de persones esclavitzades alliberades, llegia Shakespeare, era amant dels clàssics i citava amb la mateixa facilitat passatges de la Biblia. “Era molt bèstia tot”, ha sintetizat Denise.
Autora resident
Sobre Duncan, Casares ha precisat que és l’autora resident de la temporada passada, una figura que serveix la sala “per saber què és la Beckett”, i que ajuda a l’hora de pensar com ha d’anar la temporada següent i d’opinar sobre els textos que arriben: “Però sobretot la Beckett li demana que escrigui un text nou per estrenar”.
D’aquesta manera, Duncan va presentar aquesta història sobre el primer boxejador de color negre que va guanyar el títol del món a un boxejador de color blanc: “Proposa una reflexió espectacular, no només sobre les discriminacions racials i de gènere, sinó sobre la identitat pròpia, com assumim l’èxit i el fracàs en una societat, la dela anys vint, molt fàcilment extrapolable a la contemporaneïtat”, ha dit Casares. Igualment, ha remarcat que “és una història amb una dimensió universal rotunda”, que interpel·la l’espectador.
Sobre això, Armando Buika ha destacat que el seu personatge “intenta aconseguir un reconeixement que no aconsegueix en la vida”, ja que si bé guanya sobre el ring, “en la vida, la gent no reconeix el que és”. I aquesta falta de reconeixement es pot, segons la seva opinió, “extrapolar a l’actualitat”. De fet, ha reconegut: “Jo estic buscant un reconeixement”.
Sobre el realisme del combat, Buika ha dit que té experiència en boxeig i que els combats són reals: “Ens peguem literalment”, mentre que Brendemühl per la seva banda, ha dit que són “pinzellades” del combat.
Un toc de queda amb “excepcionalitat”
Sobre la possibilitat que entri en vigor un toc de queda per la pandèmia, Casares ha destacat que la Sala Beckett “aposta fortament per la presencialitat i el teatre en viu” i fins als últims moments s’aprofitaran totes “les maneres” que les autoritats donin per a fer teatre: “Estudiarem les mesures, bé canviant d’horaris”, ha exemplificat el director, que ha considerat al mateix temps que, ja que s’ha acordat que la cultura és un servei bàsic, “que es tingui en compte l’excepcionalitat, i es pugui anar al teatre, cinemes i concerts, si cal justificant amb l’entrada en hores en què hi hagi el toc de queda”.
