Barcelona concentra, dins la mateixa ciutat, dues realitats immobiliàries que semblen incompatibles. Una anàlisi del portal pisos.com amb dades de gener del 2026 retrata aquesta bretxa amb xifres i exemples concrets: l’Eixample és el districte amb el preu mitjà per metre quadrat més elevat (6.680 €/m²), mentre que Sant Andreu apareix com el més assequible (3.760 €/m²). I tot, en un moment de crisi habitacional molt greu en què milers de famílies no poden permetre's viure a la ciutat per l'augment dels preus de lloguer i la manca d'oferta d'habitatge.
L’Eixample, al capdavant: un àtic “prime” de 5,5 milions
El cas més extrem al districte més car es troba a la Dreta de l’Eixample, en un àtic situat a la confluència del carrer de València amb el passeig de Gràcia. L’habitatge, ubicat en una sisena planta, suma 345 m², disposa de cinc habitacions en suite, sis banys i una terrassa privada de 180 m². El preu de sortida: 5.500.000 euros.
La lectura és clara: el cor comercial i gastronòmic de la ciutat, la proximitat als eixos més cotitzats i l’oferta d’habitatge de gamma alta mantenen l’Eixample com el gran termòmetre del mercat “prèmium” barceloní.
Sant Andreu, el més barat… però amb operacions milionàries
Tot i liderar el rànquing dels districtes més assequibles, Sant Andreu també registra productes d’altíssima gamma. L’exemple que destaca l’informe és una casa de 504 m² construïda el 2002, amb cinc dormitoris, cinc banys, jardí, piscina privada, gimnàs, sauna i ascensor privat, en “impecables condicions”. Es comercialitza per 3.700.000 euros, una xifra que, segons la mateixa anàlisi, seria encara més alta en zones “prime” de Barcelona.
El portaveu i director d’Estudis de pisos.com, Ferran Font, resumeix que “aquests contrastos no són anomalies del mercat, sinó el seu funcionament natural” i apunta que la clau per a compradors i inversors és entendre “en quin mercat local operen realment”, perquè les tendències macroeconòmiques no impacten igual “un àtic a l’Eixample que una casa unifamiliar a un altre districte”.
En definitiva, el mapa immobiliari barceloní continua evidenciant que la ciutat no té un únic mercat, sinó diversos, i que la diferència de preus —fins i tot dins d’un mateix municipi— es juga carrer a carrer.
