El Comú d’Escaldes-Engordany ha posat en marxa un concurs d’idees culturals adreçat a la ciutadania amb l’objectiu de recollir propostes per dinamitzar la zona històrica de la parròquia. La iniciativa està oberta a majors de 18 anys residents a Escaldes i convida a presentar idees d’activitats o esdeveniments culturals: concerts, espectacles infantils, exposicions, xerrades, festivals o qualsevol altra proposta que contribueixi a reforçar la vida cultural i social de la part alta.
Fins aquí, res que no s’hagi vist abans. No és ni el primer cop ni la primera administració que, per manca d’imaginació, de projecte cultural propi o de capacitat de planificació, opta per externalitzar la feina de pensar una programació cultural a la ciutadania a través d’un concurs d’idees. I de fet, s'ha evidenciat des de fa anys que calen experts per dinamitzar culturalment la part alta de la parròquia, perquè tot i que hi hagi el CAEE, l'Arxiu, l'Espai Caldes amb les seves aixetes i banyeres o el Museu Carmen Thyssen, no s'ha aconseguit dinamitzar la zona. Però el problema del concurs no és el mecanisme sinó el missatge implícit que l’acompanya.
Segons el mateix Comú, les propostes més ben valorades seran premiades amb una entrada per a l’exposició Van Gogh Alive. És a dir: es demana a la gent que pensi, dissenyi i formuli propostes culturals per a l’espai públic —una tasca que, en qualsevol context mínimament seriós, faria un professional o una empresa cultural— i, a canvi, s’ofereix una entrada a una exposició. Una. Ni tan sols el guanyador pot anar-hi acompanyat.
La iniciativa acaba sonant més a “tu regala’ns idees que nosaltres no en tenim, que ja en triarem una i et donarem les gràcies” que no pas a una aposta real per la participació cultural o per la dignificació de la zona alta de la parròquia. El missatge és clar: la creativitat, el temps i el coneixement de qui fa cultura tenen un valor simbòlic… però no econòmic.
El Comú defensa que el concurs vol fomentar la participació ciutadana i recollir idees per revitalitzar la zona històrica. Però costa no veure-hi, també, una manera barata de suplir la manca d’una estratègia cultural clara i d’un pressupost coherent amb les ambicions que es diuen tenir per a la parròquia i que almenys culturalment, han anat en declivi els darrers anys.
Perquè si la cultura és realment una prioritat —i no només un eslògan—, potser cal començar per una idea molt simple: les idees, com la feina, es respecten. I el respecte, en política cultural, també es demostra amb recursos.
