El projecte “Carrers Vius” impulsat pel comú d’Andorra la Vella volia simbolitzar una nova manera d’entendre la ciutat: més amable, més pensada per al vianant i més atractiva comercialment. Però rere el relat institucional optimista, la realitat que va deixar la prova pilot és força menys entusiasta.
Lluny de convertir-se en el gran èxit ciutadà que es va voler vendre des del comú, la iniciativa va posar en evidència una problemàtica molt més profunda: la desconnexió comercial i urbanística que pateix des de fa anys la part alta de l’avinguda Meritxell.
Passejar pels trams afectats durant els diumenges de “Carrers Vius” no transmetia precisament la imatge d’una zona vibrant. La majoria de botigues estaven tancades i una part important dels establiments ni tan sols semblaven tenir un interès real en la iniciativa. I això és revelador. Quan els mateixos actors que haurien de beneficiar-se d’un projecte no el perceben com una oportunitat, probablement el problema no és només de comunicació.
Perquè el gran error del comú és pensar que el problema de Meritxell es resol tallant el trànsit uns quants diumenges i col·locant elements decoratius al carrer. La realitat és bastant més complexa.
La part alta de l’avinguda pateix des de fa temps una manca absoluta de coherència comercial. En pocs metres conviuen botigues de souvenirs de baixa qualitat, establiments d’alcohol, comerços de maletes, basars de productes importats i negocis orientats a un consum molt econòmic al costat de marques de luxe i joieries d’alt estànding. El resultat és un carrer sense identitat clara i amb una segmentació del públic completament contradictòria.
És difícil construir una experiència comercial atractiva quan el mateix carrer envia missatges oposats al visitant. El turista que busca luxe probablement no se sent identificat amb determinats establiments del tram, i el consumidor més popular tampoc entra a les botigues d’alta gamma. El problema no és només urbanístic: és de model comercial.
Malgrat això, el comú continua apostant per actuacions superficials. Aquest any s’ha fet una nova inversió en estructures decoratives que generen ombra i que, segons la idea del projecte, haurien d’ajudar a “encaminar” la gent avinguda amunt. Però costa creure que unes estructures visuals solucionin un problema estructural que afecta la mateixa naturalesa comercial de la zona.
La prova pilot de l’any passat ja va evidenciar aquesta manca de visió. Els famosos “Carrers Vius” (que de fet era només un tros d'un sol carrer) van acabar resumits en pedaços de gespa artificial, quatre cadires de plàstic i espais improvisats enmig del carrer, amb una estètica freda i poc atractiva per a un visitant que espera una experiència diferencial en un dels principals eixos comercials del país.
De fet, el moment de màxima afluència va ser precisament el dia de la inauguració, coincidint amb activitats infantils i animació específica. Un cop desapareguts els jocs i l’efecte novetat, la realitat va tornar ràpidament: zero activitat, poca permanència i una sensació general d’improvisació.
I aquí apareix probablement la crítica més important. El comú sembla actuar constantment amb una lògica d’assaig-error, sense una estratègia global clara sobre què vol que sigui realment la part alta de Meritxell. Les iniciatives apareixen sovint més vinculades a la necessitat de generar relat polític i imatge que no pas a una planificació comercial i urbanística coherent a llarg termini.
A més, existeix una certa sensació entre alguns comerciants i restauradors que l’administració confon “informar” amb “fer participar”. Explicar decisions ja preses no és construir consens. I escoltar els problemes reals del sector implica, moltes vegades, acceptar crítiques que des del comú sovint sembla que es vulguin minimitzar o ignorar.
