.jpg)
Ángeles porta tota una vida lluitant contra l’estigma de l’alopècia, una afecció que ocasiona la pèrdua del cabell i pot portar a la calvície total. “He estat menys jo davant de la gent. No tens seguretat i vas posant murs perquè no et facin mal.” Una realitat que ha amagat amb la perruca fins que va conèixer l‘associació A Pelo de Barcelona, que li ha fet perdre la vergonya i mostrar-se al món tal com és.
“L‘únic que tenim en comú és que estem calbes. Al cap i a la fi, és cabell, però no hi ha res més“, explica una de les membres de l’associació fundada el 2017, que va ajudar Ángeles a canviar la seva percepció de l’alopècia femenina en conèixer altres ‘pelones’ que havien passat per una situació idèntica. En el seu cas, la dona de Barcelona conviu amb l’alopècia des que era un nadó. “De petita tenia cabell al cap, però a la part posterior tenia taques molt grans”, rememora Ángeles, qui té celles i pestanyes, tot i que el seu primer record sobre la pressió estètica va arribar amb vuit anys. “A la meva foto de comunió tenia la típica cabellera amb un cabell molt feble. A darrere no tenia res i al cap d’11 anys vaig decidir posar-me la perruca.” L’alopecia li va fer perdre l’autoestima. “El canvi de l’escola a institut em va afectar. Els nens són bastant dolents i em deien perruca. Va arribar un moment que me la van treure a l’andana del metro.”
Una situació que des de ben petita li va fer amagar-se i no mostrar el seu veritable caràcter. “Fas un mur que al llarg dels anys va creixent. És la teva defensa.” Ángeles va provar tota mena de tractaments, però cap d’ells va posar remei a la seva calvície.
La perruca era el seu refugi del qual no podia desenganxar-se. “Sempre has fet algun intent. Quan tens parella et poses mocador, però no et sents segura i et miren tothom. Llavors tornes a posar-te la perruca.” Tot i això, va deixar d’amagar-se en conèixer l’associació A Pelo. “Va ser progressiu. Fa cinc anys treballava de cara al públic i portava la perruca de dilluns a divendres. El cap de setmana vaig decidir treure-m’ha.” Aquest pas endavant li va permetre acceptar-se amb l’ajuda d’altres persones amb alopècia. Però el pas definitiu va arribar fa sis mesos. “Em vaig quedar a l’atur i ara surto sense perruca. És una altra actitud que agafes.” L’associació s’ha convertit en un grup de suport, que lluita per visibilitzar i normalitzar l’alopècia femenina. “No coneixia ningú en aquesta situació. La majoria de les que estem al grup ens sentim soles, però quan ens ajuntem hi ha un lligam bonic i ho veus amb una altra energia. T’ajuda molt a continuar.”
Totes elles pateixen cada dia les mirades d’estranyats, que s’imaginen el pitjor en veure-les sense cabell. “Ho poden relacionar amb el càncer. Al final, acabes assumint que la gent farà comparacions. És el que hi ha. Realment fins i tot jo mateixa, depenent de qui veig, he de mirar per veure si està malalt. Et veuen calba i t’ofereixen el seient i el que faci falta.”
L’associació ha ajudat dones de tota mena d’edats a deixar d’amagar-se. “Quan veig una noia jove que ho pren amb una altra actitud a la qual jo vaig tenir, per a mi és un èxit. M’omple d’orgull”, acaba Ángeles, que reconeix que la seva vida ha canviat gràcies a Pelo. “Abans amagava que utilitzava la perruca i ara visc amb orgull l’alopècia. No em fa vergonya.”
