Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Maricarmen Abascal, convertida en les últimes setmanes en un dels principals símbols de la lluita pel dret a l’habitatge a Espanya, ha mort aquest dimecres als 87 anys a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid.
La seva mort arriba dues setmanes després que, el 23 de setembre, fos desnonada del pis del barri d’Ibiza, al districte madrileny de Retiro, on havia viscut durant aproximadament set dècades. Des d’aquell dia havia estat hospitalitzada.
La família, la seva advocada i el Sindicat de Llogateres han comunicat la defunció i han lamentat que l’acord que s’havia aconseguit perquè pogués tornar al seu habitatge arribés massa tard.
Set anys de batalla per quedar-se a casa
María del Carmen Abascal, coneguda popularment com a Maricarmen, vivia al mateix habitatge des del 1956. El pis havia estat comprat pel seu pare i, amb el pas dels anys, el contracte de renda antiga havia estat subrogat primer a la seva mare i posteriorment a ella.
Una empresa va comprar l’habitatge anys enrere amb Maricarmen encara residint-hi. El 2020, els nous propietaris li van comunicar que havia d’abandonar-lo argumentant que el contracte ja havia superat les subrogacions previstes.
Abascal cobrava una pensió d’uns 1.400 euros i, segons la seva defensa, continuava pagant regularment uns 500 euros mensuals entre lloguer i factures.
Durant els anys següents es van produir diversos intents de desnonament i les parts no van arribar a un acord sobre les diferents fórmules plantejades perquè pogués continuar a l’habitatge.
El desnonament va desencadenar una onada de protestes
Finalment, el 23 de setembre es va executar el desallotjament. Les imatges i el relat de Maricarmen van provocar una forta mobilització social, amb protestes i acampades que van convertir el seu cas en una reivindicació més àmplia sobre l’accés i la permanència a l’habitatge.
Des de l’hospital, ella mateixa va continuar enviant missatges de suport a les persones mobilitzades. “Lluiteu, continueu lluitant pel que és vostre”, va ser una de les frases que va repetir durant aquells dies.
La pressió posterior va acabar obrint una possibilitat poc habitual: la propietat va acceptar arribar a un acord per formalitzar un nou contracte i permetre que Maricarmen tornés al pis. La seva situació de salut, però, va impedir que aquest retorn arribés a produir-se.
“Jo ara no soc jo”
Els últims mesos, Abascal havia explicat públicament que el llarg conflicte havia coincidit amb un deteriorament important del seu estat físic. Necessitava una cadira de rodes per desplaçar-se, havia perdut massa muscular i tenia dificultats per menjar.
Pocs dies abans del desnonament havia resumit el seu estat amb una frase: “M’ha afectat en tot. Jo ara no soc jo”.
Tot i això, va mantenir fins al final la determinació de defensar el seu habitatge. En diferents entrevistes havia expressat el desig de poder morir a la mateixa casa on havia passat pràcticament tota la vida i on havien mort els seus pares.
Una vida sencera al mateix barri
Abascal havia estudiat taquimecanografia i secretariat i va treballar durant 34 anys com a secretària del consell d’administració d’una empresa farmacèutica. Es va jubilar l’any 1998.
La casa de Retiro concentrava bona part dels records de la seva vida: fotografies familiars, pintures, porcellanes i altres objectes acumulats durant dècades.
Amb el seu cas convertit en emblema de les protestes per l’habitatge, Maricarmen havia expressat poc abans de perdre el pis que només esperava haver servit com “una llum” perquè altres persones poguessin defensar el dret a tenir una llar digna.
