A les nostres comarques hi ha 43 municipis amb el lloguer d’habitatges tensionats segons el Govern de la Generalitat. És a dir, que per moltes persones els hi és impossible pagar el lloguer que es demana.
Els darrers 10 anys els lloguers han pujat de mitjana un 78%, mentre que la mitjana dels salaris reals, descomptant la inflació, ho han fet un 2,9% a Catalunya.
El 2024 el jovent català han de destinar més del 100% del salari net a pagar el lloguer si volen emancipar sols. I necessiten el sou de 4 anys i mig (sense gastar ni un euro en res més) per pagar l’entrada d’un pis de compra. A més, l’edat d’emancipació del jove català és als 30 anys, quatre anys més que la mitjana europea.
Els migrants tenen moltes dificultats per llogar un habitatge. Se’ls discrimina pel sol fet de ser de fora del nostre país.
El primer semestre de 2024, les comarques de Tarragona, són les terceres amb més desnonaments d’Espanya, la primera és Girona i la segona Barcelona. Per això, no és estrany que un informe de la Unió Europea situï Catalunya com la regió amb més problemes d’accés a l’habitatge.
A la província de Tarragona hi va haver 466 desnonaments durant la primera meitat de 2024. 4 de cada 10 habitatges de la Part Alta de la ciutat de Tarragona són pisos turístics, que estan expulsats veïns de tota la vida d’aquest barri.
Segons el darrer estudi del CEO conclou que la primera preocupació dels catalans i els catalans és l’habitatge. El parc d’habitatge públic a Catalunya, amb prou feines arriba a l’1%, quan la mitjana dels països de la UE és del 20%.
És evident, doncs, que tot i que la Constitució estableix com a dret a l’accés a l’habitatge, mai no s’ha pogut garantir perquè s’ha tractat l’habitatge com una mercaderia, com un actiu dins un mercat on els més poderosos en fan tot el negoci possible i una part de la classe mitjana benestant també s’hi ha apuntat. Per acabar-ho d’adobar els Governs que són els que han de garantir el dret a l’habitatge han fet deixadesa de la seva responsabilitat evitant intervenir en el mercat.
Com a resultat de tot plegat s’ha aguditzat la desigualtat, s’ha accentuat la desesperació del jove que sense habitatge no poden construir un projecte de vida, s’ha generalitzat l’expulsió dels veïns dels barris de les nostres ciutats a causa de la transformació dels habitatges en pisos turístics, moltes famílies amb infants no poden gaudir d’ossos, condicions…
Davant d’aquest panorama desolador, CCOO planteja les següents mesures per fer front a la crisi de l’habitatge:
1) S’ha d’ampliar el Parc d’habitatge públic amb la incorporació dels immobles de la SAREB, que s’haurien de gestionar pels Ajuntaments que és qui coneixen de prop les necessitats del seu veïnatge.
2) Cal destinar el 50% dels habitatges de nova promoció a habitatge protegit.
3) Cal incrementar els pressupostos públics destinats a l’habitatge passant del 0,1% del PIB actual al 2% del PIB.
4) Calen mesures fiscals perquè arrendadors i arrendataris puguin afavorir un mercat de lloguer social a preus assequibles.
5) S’han d’establir controls administratius suficients per evitar que l’habitatge de temporada s’utilitzi per burlar la llei de l’habitatge.
6) S’ha de facilitar l’accés a l’habitatge dels col·lectius més desafavorits: joves, migrants, persones amb risc d’exclusió social.
7) Cal un contracte d’arrendament ordinari amb caràcter indefinit.
8) Cal regular el preu del lloguer de manera efectiva i aplicable arreu del territori.
9) Cal crear una entitat pública de finançament per a l’habitatge que faciliti l’obtenció de crèdits per accedir a habitatges socials en règim de cessió d’ús.
10) Crear un fons d’inversió per a l’habitatge assequible que serveixi per canalitzar la inversió pública i la privada no especulativa per finançar la construcció de nous habitatges públics en règim de lloguer assequible.
No cal dir que el capitalisme neoliberal continuarà amb totes les seves forces fent negoci amb l’habitatge, per això CCOO estim fent una aliança amb altres organitzacions socials, per tal de pressionar els governs per aconseguir que l’accés a l’habitatge sigui un dret efectiu, com expressa el mandat constitucional.
