Miquel Casellas: “Els fantasmes de l’administració pública”

En el món de l’administració pública hi ha un munt de realitats que es poden comprovar cada dia fent la seva feina i ocupant el seu lloc de treball com ordena i mana una relació de llocs de treball ben feta, però a partir d’aquí hi ha un munt de fantasmes físics o espirituals que naveguen entre la realitat i la ficció de cada dia.

Hi ha un petit i selecte estol d’empreses privades que no es tan gran i s’ho reparteixen en un o dues per especialitat que s’encarreguen de tirar endavant tots els estudis que l’administració demana per fer realitat els seus objectius presumptament lícits. Avui en dia el paper ho aguanta tot i a partir d’aquí només ens cal una mica de literatura econòmica per omplir amb fotos, estudis i estadístiques tot el que faci falta. Aquest professionals tant et fan un estudi dels llocs de treball, com una valoració dels polígons industrials de la comarca com un pla d’excel·lència. Ells tenen molt clar que qui paga mana i ho vesteixen segons interessos del manaire de torn que en comptes de posar fibra òptica als polígons industrials li dóna més rendibilitat adjudicar aquest estol de documents que sempre acaben en el millor lloc possible: un calaix.  Dins els consistoris et vas trobant aquestes persones fent la seva feina. De tantes coincidència sembla que treballen per la mateixa empresa que tu, doncs evidentment ho fan per una empresa privada amb un cost molt superior que un fet per la casa, però no té tan de glamour com un de propi.

Dins el món de l’administració també hi ha alguns salaris que han patit un increment que surt fora de qualsevol ordre racional i justificatiu de sentit comú. En un moment donat sempre queden els amics i no es pot quedar malament amb aquestes bones persones que a banda de discutir la seva competència en el càrrec se’ls ha de premiar pels serveis prestats a la causa. Persones que practiquen el bàsquet i que estan disposades a oferir els seus serveis a canvi de mantenir o augmentar el seu estatus salarial. En aquests dies convulsos se’ls acostuma  a veure practicant el bàsquet amb aquells equips que tenen possibilitat de jugar la final de la legislatura definitiva. Aquests personatges són més inviolables que la Sagrada Constitució Espanyola.

Una altra dels coses màgiques dels consistoris són les dietes o sous encoberts que tenen assignats els polítics per anar al ple, comissions informatives o reunions amb companys de la comarca.

En alguns ajuntaments està tot preparat d’una manera que encara que només hi hagi un únic punt de l’ordre del dia es convoca totes les comissions informatives i evidentment el ple perquè tots els polítics cobrin el seu salari encobert. Si un pensa que a l’agost no reben un ral perquè l’activitat dels òrgans col·legiats és mínima, doncs es munta per allí al mig una comissió informativa i al final de mes tots cobrar el mateix que en els mesos amb activitat política i tothom es pugui pagar les seves vacances d’estiu. El que s’ha de fer que tots els polítics cobrin un salari anual segons la feina i responsabilitat del seu càrrec i es deixin de posar preu a l’assistència als diferents òrgans col·legiats perquè al final sempre cobren igual.

Evidentment al pobre treballador que entra de nou si el poden posar una categoria inferior no li donen una de superior, perquè els treballadors de la casa està al final de les prioritats d’alguns consistoris, excepte els amics i coneguts. Quan l’automàtic salta llavors la part essencial deixa de funcionar correctament i és aquí on sorgeixen els problemes amb una mancança de servei als ciutadans que és el resultat d’una pèssima gestió.

Després tenim els treballadors eventuals  que ocupen càrrecs de confiança que és la solució més clara a ocupar uns companys de partit que no han entrat amb els vots rebuts. Aquesta és la postura més clara, perquè col·locar aquests personatges com si fossin treballadors “normals” de l’administració té més delicte que no pas reconèixer els càrrecs de confiança i tot és més clar i entenedor per a tothom. A veure la propera legislatura quins miracles ens depararà.

Miquel Casellas