Les eleccions generals dels 2 d’abril van deixar un clar guanyador. La coalició que encapçalava Xavier Espot es va endur una clara majoria absoluta de 16 diputats -17 si comptem el d’Acció- amb què podrà governar còmodament els pròxims quatre anys. Tot i l’aclaparadora victòria, a la llista nacional va assolir el 32,66% dels sufragis, un percentatge lleugerament inferior a fa quatre anys. Com era d’esperar, el fet va tornar a obrir el debat a xarxes i entre l’oposició sobre si la llei electoral és justa i inclús “democràtica”.
El gran punt del conflicte no és ni el fet de tenir dues llistes (nacional i territorial), sinó la forma de repartir la representació en cadascuna d’elles. Mentre a la nacional la proporcionalitat està assegurada, a les territorials hi ha una quantitat ingent de vots que se’n van “a la brossa”, com en diríem popularment. Això provoca aquestes divergències entre el suport percentual que atorga el poble i la seva traducció en escons.
Però què diu exactament la llei sobre la manera d’escollir els consellers generals? La Constitució deixa clar que hi ha d’haver dues llistes:
“El Consell General es compon d’un mínim de vint-i-vuit i d’un màxim de quaranta-dos consellers generals, la meitat dels quals s’elegeixen a raó d’un nombre igual per cadascuna de les set parròquies i l’altra meitat s’elegeix per circumscripció nacional”.
El fet que estigui recollit a la Constitució, dificulta que es pugui modificar amb facilitat. Tot i això, la carta magna no parla en cap moment de com s’han de triar aquests representants. Com hem dit, el problema no són necessàriament les dues llistes, sinó la manera d’escollir els escons. En definitiva, l’arrel del conflicte és el sistema electoral recollit a la llei electoral. En aquest, es fixa que els escons de les parròquies se’ls endú la llista guanyadora. Circumstància que ha catapultat a Demòcrates. Per exemple, si es repartissin els 28 consellers generals amb el mateix mètode que la nacional, DA es quedaria molt lluny de l’absoluta. Això, però, no fa de la llei electoral injusta o antidemocràtica. A més, els ciutadans voten també en funció del seu sistema electoral, així que, amb unes altres regles del joc, potser el resultat no seria el mateix.
Calibrar la “justícia” d’un sistema electoral és força relatiu. Cada sistema electoral té les seves parts bones i dolentes. A més, molts cops va lligat a la idiosincràsia de cada país, com pot ser el caràcter federal d’un estat. Sistemes com el britànic o l’estatunidenc són molt poc proporcionals i forcen un bipartidisme perfecte (o gairebé perfecte), on els partits minoritaris queden relegats. Tot i això, són sistemes que haurien d’aportar més estabilitat i que també dona més pes a les persones que als partits. És a dir, els representants es deuen més als ciutadans del districte que l’han escollit que no pas a l’aparell del partit. En canvi, sistemes com el neerlandès -amb 17 grups polítics diferents a la cambra- aporten més representativitat, però sempre lligada al partit i amb l’excessiva complexitat per formar majories. Hi ha algun més just? No especialment.
Per tant, pel que fa al repartiment d’escons, no podríem dir que la llei electoral andorrana és injusta o antidemocràtica. Evidentment, la proporcionalitat brilla per la seva absència, però això no el fa un sistema injust, sinó poc proporcional. Les paraules són importants en política.
Per evitar aquesta desproporcionalitat, es podrien trobar diverses solucions, algunes més populars que altres. La més carregosa és el canvi de la constitució, una opció que podria estar descartada d’entrada. No és necessari. Per posar un parell d’exemples que no comportessin tocar la carta magna. El primer, que el porta Concòrdia al seu programa electoral, és convertir la tria dels dos consellers generals de cada parròquia en una elecció oberta i individual. Per tant, les dues persones més votades serien els nous representants. Podria donar més joc a les majories i també despartiditzaria la seva elecció. El segon exemple seria apujar el nombre de consellers generals perquè se’n repartissin més per cada parròquia i es poguessin atorgar de forma proporcional. Ara bé, es tracta d’una solució poc aclamada perquè representaria incrementar el nombre de polítics únicament perquè el Consell General fos més proporcional.
Aquestes són només dues solucions del ventall de possibilitats que existeixen per canviar la llei sense tocar la Constitució. De la voluntat dels governants dependrà que s’intenti trobar sortida a aquest problema o simplement s’esperi fins que el ciutadà se n’afarti encara més.
