Puces i paparres, enemics subestimats

Benvinguts i benvingudes de nou al blog de Revolución Pata, aquest cop de la mà de la veterinària Ana Jiménez, col·laboradora de la nostra Associació, avui per parlar de puces i paparres, coneguts per totes les persones. A totes ens ha passat que en algun moment de la vida dels nostres peluts li hem trobat un d’aquests dos paràsits.

Les puces són insectes no voladors, paràsits externs dels mamífers que s’alimenten de sang. Una sola puça pot ficar fins a 50 ous i pot provocar una infestació. Els nostres peluts poden tenir-les sense que siguin observades. La majoria de cops quan en veiem una, representa un petit percentatge del total. S’arriba a dir que les puces adultes constitueixen aproximadament un 5% de la població total de puces a casa.

Algunes mascotes poden haver tingut problemes només lleus o nuls, però altres han tingut el que anomenem DAPP, és a dir, Dermatitis per Al·lèrgia a la Picada de Puça. Aquesta reacció és una reacció d’hipersensibilitat, en altres termes, una reacció exagerada a la saliva de la puça, que inocula quan pica. El que veiem en els nostres animals és tal picor que poden arribar a autolesionar-se quan es rasquen.

També hem de pensar que poden transmetre, a part de nombroses malalties al llarg de la historia com la Peste, un paràsit intestinal anomenat Dypilidium caninum, aquest pot aparèixer en els nostres animals quan ingereixen les puces infectades.

El control de les puces el fem tractant a l’animal, amb pipetes, comprimits o collarets repel·lents, i l’ambient, amb esprais preparats. Per això existeixen nombrosos productes formulats que podem trobar a qualsevol centre veterinari.

Les paparres són l’espècie d’àcars més grans en mida, pertanyen a la família dels artròpodes. Les podem trobar tant en medi urbà com en medi natural. La paparra per sí sola no es desplaça més de 15 metres i necessita dels seus hostes per distribuir-se.

La picada de la paparra no sol ser greu. La saliva de les paparres conté una substància anticoagulant que pot arribar a provocar hemorràgies en infestacions greus i fins i tot la mort en alguns tipus d’animals. En alguns casos, la pell reacciona de tal manera que forma un quist que cobrirà la paparra.

A part, transmeten moltes malalties, procedents la majoria d’animals silvestres. Les paparres actuen com vectors (intermediaris) de Ricketssia spp., Erlichia spp., Anaplasma spp., Babesia spp…

Per la paparra el control és molt similar al de les puces, existeixen nombrosos productes que van destinats al control d’ambdós. La conclusió és que són petits paràsits que per la seva mida tan insignificant no haurien de tenir menys importància. La recomanació de qualsevol veterinari o veterinària és que la prevenció és la millor arma que tenim i que cal fer controls periòdics als nostres animals per evitar la màxima exposició a aquests dos “bitxets”.