El càncer és un patiment constant. Sempre ha de ser el malalt primer, això d’entrada, però la família es trenca per tot arreu i sense possibilitat de recuperar-se en molts anys. Si hi ha la sort que la persona se’n surt, es pot sanar -tot i que mai la vida serà igual-, però si succeeix el contrari queda una ferida oberta per tota la vida.
Les persones que hem perdut familiars pel càncer sempre serem víctimes d’aquesta malaltia en cert grau (i amb tots els respectes a les persones que la pateixen). Víctimes de veure com una persona mor, ràpidament, sense poder fer res, perdent la il·lusió dia rere dia de sortir d’aquell pou.
El problema és, que com a persona i familiar, no tens les eines per poder afrontar la catàstrofe que és una malaltia com aquesta. No se m’acudeix cap circumstància que destrossi tant una família. Veure personificada la mort és un fet que ningú és capaç de gestionar correctament. De sobte la vida té tants perquès que deixa en evidència qualsevol interrogatori de pel·lícula. Perquè ja t’han maltractat més que a qualsevol terrorista, perquè ara a la vida hi ha més dubtes que mai, perquè res es veu igual, ni el futur, ni el present, ni el cafè que prens al matí, ni els viatges que fas, ni les alegries que et dona la vida, perquè ja no hi és i no li pots explicar.
L’únic que sé, és que es necessita ajuda quan passa això. Més que mai. Un professional t’ajudarà a tenir menys perquès. Amb el càncer, tots els professionals sociosanitaris són importants. Si heu d’extreure valor d’aquesta lectura, només puc dir que heu d’expressar els vostres dubtes. Maleït i necessari, sobretot necessari, Dia Mundial Contra el Càncer.
