Dimarts passat, durant la presentació del Pacte per la convivència i el civisme i de la Carta de valors de Lleida, l’alcalde afirmava solemnement que “els pactes estan per complir-los”. Hi estic completament d’acord. Els pactes, els compromisos i les paraules donades només tenen sentit si es tradueixen en fets. Però aquesta frase, tan solemne com buida si no s’hi posa contingut, m’ha fet pensar.
I em pregunto: signaran el pacte pel civisme els delinqüents? I els incívics? Els okupes? El signaran els que deixen les caques de les seves mascotes sense recollir? El signaran els grafiters que embruten murs i ponts? Els que llencen bosses d’escombraries fora dels contenidors? Els que abandonen mobles al carrer o aboquen runa a l’Horta? Potser el signaran els qui fan un ús indegut dels serveis públics? Els que tenen actituds incíviques a carrers i places? O aquells que han decidit que el carrer és una autopista per als patinets elèctrics?
El signaran els qui, en nom de la religió, segreguen en actes religiosos per sexes? O els que cremen vehicles i contenidors? I què passa amb els menors delinqüents o els que passegen amb armes blanques? També hi signaran? Potser també hi participaran els qui es barallen a la porta dels bars, llancen cadires i persegueixen els nostres avis fins al portal per robar-los? O els que esperen els joves a la sortida de les discoteques per amenaçar-los?
Els socialistes repeteixen sovint que “a Lleida som un equip de 153.000 persones”. Però jo em pregunto: qui és el capità d’aquest equip? Perquè quan un equip no té qui marqui el rumb, va a la deriva. I aquesta és, tristament, la sensació que tenen molts lleidatans. I dins d’aquest “equip” del qual tant presumeix el govern, hi compten també els delinqüents i els incívics? O juguen a una altra lliga?
Els socialistes fa vuit anys que governen a Espanya i, mentrestant, no han modificat el Codi Penal per endurir les sancions ni posar fi a la multireincidència. Tampoc han invertit en una justícia àgil i eficaç. I tot i així ens parlen del pacte del civisme i de la carta de valors. Cinisme pur. Perquè quan un govern és còmplice de la impunitat, el resultat és el que vivim: un bonisme progre que confon tolerància amb permissivitat i convivència amb resignació.
Durant aquella presentació, es van destacar set valors: respecte, convivència activa, generositat, solidaritat, acollida, sostenibilitat i inclusió. Són paraules boniques, que tots compartim. Però si aquests valors han de ser els pilars de la convivència, on és el respecte pels qui respectem les normes? On és la solidaritat amb qui treballa, paga impostos i manté la ciutat neta? A Lleida no necessitem més declaracions d’intencions, sinó resultats. Menys pancartes i més seguretat. Menys discursos i més civisme real.
Fa vuit anys que els socialistes governen a Espanya amb la complicitat de Junts i ERC. I què ha canviat durant tots aquests anys? Quines millores reals hem notat en seguretat o convivència? Cap. Només més incertesa, més por i més sensació d’impunitat.
Sé que encara no governo a Lleida —encara—, però tinc molt clar què vull construir: un equip de veritat, no un eslògan. Un equip on tothom juga a la mateixa lliga, on ningú queda fora, on les normes es compleixen i on l’autoritat municipal té el coratge de fer-les complir. Un equip que representi la majoria silenciosa de lleidatans farts de promeses buides, d’autocomplaença institucional i d’un govern que viu més pendent de la foto que del carrer.
Aquesta és la nostra manera d’entendre els pactes: no com a declaracions d’intencions, sinó com a compromisos concrets amb les persones. Els valors es demostren amb fets, no amb discursos. I el respecte, la solidaritat i la inclusió comencen per escoltar i atendre les necessitats reals dels ciutadans.
Si de debò som un equip de 153.000 persones, és hora de començar a jugar tots al mateix camp. I això vol dir una cosa molt simple: que les regles valen per a tothom. Perquè els pactes, efectivament, estan per complir-los.