Lleida és una ciutat poc cuidada i poc endreçada. En som conscients quan tornem d’algun viatge i podem comparar les ciutats visitades amb la nostra. A Lleida, les cadires, les taules i els tendals de les terrasses són de propaganda de begudes, els cables de telefonia embruten les façanes, no hi ha normativa sobre la instal·lació de les plaques solars que repercuteix en la visual des de la Seu Vella, proliferen establiments amb publicitats cridaneres i no es respecta la llei de política lingüística en les retolacions dels establiments.
La imatge desendreçada de la ciutat és evident, i cada cop és també més evident que passejant pels carrers ja no saps si ets en una ciutat catalana. De fet, tampoc hi ha cap senyera en cap plaça, només les que onegen en els edificis oficials. I no es tracta només d’una qüestió estètica, també es tracta d’identitat.
Aquest mes, el Ple de la Paeria aprova l’Ordenança del Paisatge que pretén regular totes aquestes qüestions. I des de Junts per Catalunya, hem presentat una esmena que reafirma el compliment de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.
L’article 32.3 diu textualment que “La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català”.
Sorprèn doncs, com una llei que fins i tot preveu un règim sancionador, no s’hagi fet complir mai. Durant dècades, les administracions han mirat cap a una altra banda. Hem convertit la defensa del català en una qüestió gairebé exclusivament simbòlica. Moltes campanyes. Molts lemes. Moltes declaracions institucionals. Però molt poca exigència real.
Mentrestant, el català retrocedeix. Retrocedeix quan hi ha negocis que no utilitzen el català. Retrocedeix quan canviem automàticament de llengua, fins i tot amb joves que ja han estudiat aquí. Retrocedeix quan assumim, pel color de la pell, pel nom o per un accent diferent, que aquella persona “segur que no entendrà el català”.
Fa pocs dies, el govern municipal afirmava que “mai s’havia fet tant per fomentar l’ús social del català a Lleida”. Potser sí que s’han fet reunions, jornades i activitats. Però, s’han avaluat aquestes accions? Tenim indicadors? Sabem si el català guanya o perd presència als barris, al comerç, entre els joves o en l’esport?
La situació és prou greu com per preguntar-nos si realment aquestes polítiques estan funcionant.
Altres municipis, com Girona, han impulsat enquestes d’usos lingüístics per conèixer la realitat i poder actuar amb criteri. A Lleida, en canvi, continuem parlant molt sovint de sensibilització sense instruments clars d’avaluació.
Des de Junts ja vam proposar incorporar el català com a criteri transversal en el Pla Estratègic de Subvencions, perquè les activitats fetes en català poguessin obtenir més puntuació. La proposta es va acceptar. Però ara toca una altra pregunta: es controla? Se’n fa seguiment? O queda simplement en una declaració de bones intencions?
Perquè hem arribat a un punt en què el català ja no es defensarà només amb bona voluntat. Necessita autoestima col·lectiva, prestigi social i també institucions disposades a fer complir la llei amb normalitat i sense complexos.
Defensar el català no és anar contra ningú. És garantir que la llengua pròpia de Catalunya pugui continuar viva, visible i present als carrers de Lleida. També als aparadors. També als rètols. També en el paisatge quotidià de la ciutat.
Estimo Lleida i l’estimo en català i, perquè l’estimo, vull que continuï formant part de la nostra identitat i vull poder viure en català.