OPINIÓ | Tocar la llengua és tocar la Nació

Tornem-hi!

Per què sempre s’utilitza l’odi a Catalunya i el català per aconseguir vots a Espanya? Per què no deixen en pau la cultura, la llengua i la nostra identitat i concentren els seus esforços en millorar la vida dels ciutadans?

Catalunya és una Nació mil·lenària, amb una cultura i una llengua pròpies. I aquesta riquesa, que hauria de ser un patrimoni a preservar per tots, s’utilitza recurrentment per debilitar la nostra identitat i, sobretot, per aconseguir vots fora del nostre país.

Alberto Núñez Feijóo presenta el seu pla de govern i torna a posar el català al centre de la confrontació política. No per millorar el coneixement de les llengües. No per facilitar que els nens i nenes aprenguin millor. No per reforçar la convivència... sinó per aconseguir vots de l’espanyolisme més ranci.

El català no és un problema. El català és una llengua, és la nostra llengua. És la llengua dels nostres padrins, dels nostres pares, dels nostres fills. És la llengua de la cultura, de la literatura, dels nostres carrers, dels nostres comerços i de la nostra vida quotidiana.

I també és una eina de cohesió. Dels que van arribar fa 50 anys i dels que acaben d’arribar. Perquè una llengua ha de servir per unir i no per separar. Per això em preocupa que, una vegada i una altra, es vulgui convertir el català en una arma política.

Perquè sabem on porta això. Ho hem vist massa vegades. Quan es parla del català com si fos una imposició, quan es presenta la nostra llengua com una amenaça o quan es qüestiona que a Catalunya vulguem garantir que els nens i nenes coneguin i utilitzin la llengua pròpia del país, no s’està fent només un debat educatiu. S’està alimentant una determinada idea de Catalunya. Una Catalunya que molesta. Una Catalunya que sempre ha de donar explicacions. Una Catalunya que alguns necessiten presentar com el problema per construir el seu propi discurs.

I això és atiar l’anticatalanisme.

I em sap greu. Em sap greu perquè Catalunya no necessita més confrontació. Necessita que siguem capaços de defensar el català amb normalitat.

Sense demanar perdó, ni permís. Sense cridar. Sense excloure ningú i amb la fortalesa d’utilitzar el català sempre, amb tothom i a tot arreu, especialment els polítics.

Quan una persona parla català a Catalunya, no està atacant ningú. Quan una escola ensenya en català, no està atacant el castellà. Quan una família decideix transmetre el català als seus fills, no està excloent ningú. Està mantenint viva una llengua.

Jo voldria que el català fos una llengua d’incorporació per a qualsevol persona que arriba a Lleida, que la volgués aprendre perquè és la llengua del lloc on viu, perquè li obre portes i perquè li permet participar plenament de la societat. El català ha de ser una oportunitat, no una barrera. I això també és responsabilitat nostra.

Però mentre nosaltres intentem construir una llengua de cohesió, hi ha qui torna a necessitar convertir-la en una trinxera. Potser perquè electoralment dona rèdit. Potser perquè parlar de Catalunya sempre ha estat una manera fàcil d’unir Espanya contra algú.

El català no necessita enemics, necessita parlants. Necessita escoles. Necessita immersió lingüística. Necessita famílies que el transmetin. Necessita comerços que el facin servir. Necessita que el puguem parlar amb normalitat pel carrer.

I necessita, sobretot, que deixem de convertir-lo en una batalla electoral.

Perquè quan s’utilitza una llengua per dividir, per confrontar i per despertar sentiments contra un territori, no s’està defensant cap llengua.

S’està fent política de confrontació amb els sentiments de la gent. Amb els sentiments dels no catalans, és clar.