OPINIÓ | Els que sempre hi són

Aquesta setmana hem tancat el darrer ple del curs polític. Però, sobretot, ha estat un bon moment per mirar enrere i pensar en totes les hores que hem passat als barris. Hores caminant, escoltant, conversant amb els veïns, descobrint racons que massa sovint queden oblidats i intentant entendre, més que no pas explicar.

I és en aquest anar i venir que m'he adonat d'una cosa que es repeteix una vegada i una altra. Quan m'assec a parlar amb persones grans, gairebé mai no em parlen d'elles mateixes. Em parlen dels fills que encara no poden emancipar-se. Dels nets que recullen cada tarda a l'escola. Del comerç que ha abaixat la persiana i de la preocupació per cap on anirem si ho tanquen tot. Del veí que fa dies que no veuen. Del parc on abans hi havia més vida. Del bus que necessita una revisió a fons. De la plaça que s'ha quedat sense ombra.

I sempre em sorprèn el mateix. Persones que han treballat tota una vida, que haurien de poder viure aquesta etapa amb calma, continuen preocupant-se molt més pels altres que per elles mateixes. Potser perquè aquesta generació ha après a viure així. Sense demanar gaire. Sense queixar-se gaire. Aguantant. Tirant endavant.

Però precisament perquè han passat la vida sostenint famílies, barris i comunitats, crec que ens toca començar a fer-nos una altra pregunta: qui els sosté a ells? 

Per això, en aquest ple, des d'ERC hem volgut posar el protagonisme en la gent gran, un col·lectiu tan gran i tan divers com la mateixa ciutat. Massa sovint en parlem des de la dependència, com si envellir fos només una qüestió de residències, serveis socials o salut. 

Jo crec que ens equivoquem. Envellir no és deixar de viure. És continuar decidint. Continuar caminant pel teu barri. Continuar baixant al forn de sempre. Continuar trobant-te amb els amics al centre sènior. Continuar obrint la porta de casa sabent que encara formes part de la vida de la ciutat. Per això m'agrada repetir que: una ciutat bona per envellir és una ciutat millor per a tothom. 

Quan fem voreres accessibles no ho fem només perquè una persona gran hi pugui caminar o perquè hi passi un cotxet. Ho fem perquè tots hi guanyem. Quan posem bancs, ombra, comerç de proximitat, transport públic útil o cuidem els barris, no estem pensant només en la gent gran. Estem construint una ciutat més humana. 

Hi ha una altra realitat que escolto sovint. La majoria de persones grans no em demanen grans equipaments. Em demanen una cosa molt més senzilla: poder continuar vivint a casa seva. I això, que sembla tan evident, no sempre és possible. Un ascensor que no arriba. Un bany que no està adaptat. Una escala massa dreta. Una factura de la llum que fa por. Petites coses que poden acabar obligant una persona a deixar el lloc on ha construït tota una vida. Ajudar-les a adaptar el seu habitatge no és una despesa. És una inversió en autonomia, salut i dignitat. 

I hi ha una altra paraula que cada vegada escolto més: soledat. No sempre és la soledat que imaginem. És la que arriba quan cada gest quotidià es converteix en una dificultat. Quan tot passa per una pantalla. Quan per demanar una cita mèdica necessites algú que t'ajudi. Quan els tràmits deixen de ser una eina i es converteixen en un mur. La tecnologia ens ha de fer la vida més fàcil, no més difícil. I cap administració hauria d'acceptar que una persona perdi drets simplement perquè no sap utilitzar una aplicació. 

A Lleida tenim la sort de comptar amb entitats extraordinàries, voluntariat, professionals compromesos i barris que encara conserven un fort sentiment de comunitat. Però també és veritat que fa massa temps que anunciem projectes que no arriben. La residència de Pardinyes continua esperant. El centre de dia de Cappont acumula promeses. 

Quan penso en el futur de Lleida, penso en la nostra canalla. Però també penso en les persones grans. Perquè la ciutat que deixarem als nostres fills serà la mateixa ciutat on nosaltres esperem fer-nos grans algun dia. 

I m'agradaria que, quan arribi aquell moment, ningú no hagués de sentir que s'ha convertit en invisible. Perquè si hi ha una generació que s'ha guanyat el dret a viure aquesta etapa amb tranquil·litat, és precisament la que ens ha ajudat a arribar fins aquí.