Fa uns dies, remenant fotografies antigues, en vaig trobar una que em va fer somriure. Hi sortim les tres cosines jugant al carrer de la torre amb uns pals a les mans. No recordo quin joc ens havíem inventat aquell dia. Però sí que recordo perfectament aquells estius.
Recordo aquells anys sense gaire vacances. Amb les meves cosines al bancal embalàvem caixes de fruita que apilàvem com si construíssim un castell. Collíem mançanes cardinal i aprofitàvem les estones per plegar caragolines. Després venia la pera llimonera i a l’agost la blanquilla. Més endavant, quan érem més grans, ens tocava fer el dinar. Potser per això m'agrada tant cuinar. I a l'hora de la migdiada, a fer conserva de tomata.
Quan acabàvem, qualsevol excusa era bona per jugar. Amb les meves cosines construíem cases imaginàries amb les caixes de fruita, ens refrescàvem amb l'aigua de la mànega i ens passàvem hores pel carrer. No teníem grans joguines. Teníem imaginació, llibertat i un carrer que també sentíem nostre.
I no era només a casa meva. Molts lleidatans i lleidatanes tenen records semblants. Qui no té uns padrins, uns tiets o uns cosins de l'Horta i recorda anar-los a ajudar a l’estiu? Quants joves no s'han guanyat els primers estalvis collint fruita?
Recordo aquells estius amb sentiments contradictoris. L'alegria de recollir la feina de tot un any i, alhora, un cansament infinit. També mirar el cel amb preocupació per si una pedregada ho feia malbé tot. Aquella manera de viure ens va ensenyar moltes coses. El valor de l'esforç, el compromís amb les feines de casa i disfrutar de les petites coses.
No explico tot això perquè pensi que abans tot era millor. No és veritat. Ara tenim més alternatives i més oportunitats. La societat ha canviat, les famílies també. Hi ha estades, casals d'estiu, moltes entitats i esplai que ofereixen activitats que ajuden moltes famílies a conciliar. I és una gran notícia.
Però, no tothom té les mateixes oportunitats. No tots els nens i nenes hi poden anar. I quan aquestes activitats s'acaben, moltes famílies es troben que la ciutat no sempre ofereix alternatives. Amb aquesta calor, moltes places són impracticables durant bona part del dia. Falten arbres, ombra, fonts i espais pensats perquè els nens i nenes puguin jugar i perquè la gent gran pugui sortir a passejar o seure una estona sense haver de refugiar-se a casa.
Els estius ja no són com abans. Fa més calor, hi ha més trànsit, més gent als carrers i una pressió creixent sobre l'espai públic. També hi ha noves necessitats i nous reptes. Per això les polítiques municipals han d'evolucionar. Adaptar Lleida als estius que estem vivint ja no és una opció, és una necessitat. Igual que ho és cuidar l'espai públic i fer respectar les normes de convivència perquè continuï sent un espai de tothom. Durant massa temps hem pensat la ciutat des del ciment i massa poc des de la vida que hi fem. I això també és salut pública. També és benestar. I també és qualitat de vida.
Quan miro aquesta fotografia no sento nostàlgia. Sento responsabilitat. Perquè cada generació deixa una ciutat a la següent. I m'agradaria que els nens i nenes que avui creixen a Lleida també poguessin recordar, d'aquí a cinquanta anys, uns estius plens de jocs, d'amics i de carrers on valgués la pena passar-hi les tardes.
Les ciutats són llocs per viure, però també han de crear espais per conviure. Lleida ha canviat molt en pocs anys. I quan una ciutat canvia tan ràpid, apareixen inquietuds. La millor resposta no és resignar-nos ni deixar que cadascú visqui d'esquena als altres. La millor resposta és construir una ciutat on sigui fàcil trobar-nos. Quan els nens i nenes juguen junts, quan les famílies comparteixen els parcs, quan la gent gran surt al carrer i les places tornen a omplir-se de vida, deixem de veure desconeguts i comencem a veure veïns i veïnes. I una ciutat amb més veïns és sempre una ciutat més segura, més cohesionada i més humana.