En cada centre educatiu hi ha persones que arriben abans que ningú i marxen quan l'edifici torna a quedar en silenci. Som els qui obrim les aules al matí, cuidem les instal·lacions, atenem les famílies, tramitem matrícules i resolem innombrables gestions sense les quals el sistema educatiu simplement no funcionaria. No obstant això, aquest col·lectiu essencial —el Personal d'Administració i Serveis— continuem sent un dels més oblidats i menyspreats per l'administració pública.
Sota la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya, milers de treballadors sostenim el funcionament diari dels centres educatius catalans. Som la primera cara que veuen moltes famílies quan acudeixen al centre; els qui gestionem expedients, organitzem documentació, atenem trucades, coordinem tràmits i garantim que la maquinària administrativa de l'escola no es detingui. Malgrat el nostre paper fonamental, el nostre treball continua sent sistemàticament infravalorat.
La paradoxa és evident: els qui fan possible que les escoles funcionin són, al mateix temps, els treballadors més castigats dins de l'estructura administrativa. Amb salaris que oscil·len entre els 1.100 i els 1.300 euros mensuals, molts d'aquests professionals ens hem convertit en el que la mateixa administració ha acabat generant: treballadors pobres dins del sector públic.
La situació no és fruit d'un problema recent. En els últims quinze anys, el personal d'administració i serveis hem sofert una pèrdua del 25% del nostre poder adquisitiu. Una erosió constant provocada per la congelació salarial, la inflació acumulada i la falta de mesures reals de compensació. Mentre el cost de la vida no ha deixat d'augmentar, els nostres salaris a penes han evolucionat.
Les conseqüències són cada vegada més visibles. Molts d'aquests treballadors a penes aconseguim arribar a fi de mes. El preu de l'habitatge, l'increment de les factures energètiques i l'encariment de la cistella de la compra absorbeixen pràcticament la totalitat dels nostres ingressos. El que hauria de ser una ocupació pública estable s'ha convertit, per a molts, en una carrera permanent per a cobrir despeses bàsiques.
Resulta difícil justificar que una administració que presumeix de defensar els serveis públics mantingui en condicions precàries precisament als qui garanteixen el seu funcionament quotidià. L'educació no se sosté únicament a les aules ni exclusivament en el treball ingent d'un professorat cada vegada més infravalorat. Darrere de cada matrícula formalitzada, cada expedient tramitat o cada família atesa, hi ha professionals que fan possible que el sistema educatiu funcioni.
Ignorar aquesta realitat no sols és injust per als qui exerceixen aquestes tasques; també revela una profunda contradicció en la forma en què es valora el treball dins de la mateixa administració. Si l'educació és realment una prioritat, reconèixer i dignificar el treball del personal d'administració i serveis hauria de ser una obligació immediata.
Perquè sense el PAS, les escoles no obririen cada matí. I no obstant això, continuem sent els grans oblidats del sistema.
Per totes aquestes raons, el 20 de març el PAS de la Generalitat de Catalunya, al costat del professorat, estudiants i altres col·lectius anem a la vaga. Perquè defensar l'escola pública, significa més inversió per a l'educació de la nostra joventut, però també actualitzar els salaris i posar fi a la precarietat dels més oblidats per l'administració.