Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Aquest estiu, Lleida també ha estat notícia per un fet positiu: més de tres mil persones s’han fet sòcies del Lleida CF, tot i que enguany l’equip jugarà a l’última categoria del futbol català. És un fet extraordinari, que ha despertat l’atenció molt més enllà de la ciutat i que no es pot explicar només amb arguments esportius. La resposta de l’afició és una declaració de pertinença al club, però també a Lleida, perquè el futbol blau forma part del nostre imaginari col·lectiu i de la història recent de la ciutat. Després d’un estiu dur, marcat per la desaparició d’un projecte arrossegat pels deutes, l’afició ha decidit que aquesta història no s’acabava aquí. I l’ha tornat a posar en marxa.
La història ve de lluny. L’1 de gener de 1919 s’inaugurava el Camp d’Esports, impulsat per Joventut Republicana de Lleida i projectat per Adolf Florensa. No era només un camp de futbol: disposava de velòdrom, pistes de tennis i patinatge, frontó, gimnàs, piscina i camp de tir. Els mateixos socis de Joventut Republicana van assumir bona part de l’esforç econòmic necessari per fer-lo possible. Fundada el 1901 i convertida en un referent del republicanisme catalanista i d’esquerres de la ciutat, aquella entitat va ser una de les organitzacions que el 1931 van confluir en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Els qui avui formem part d’ERC Lleida ens sentim hereus polítics d’aquella gent, que va entendre que una ciutat també es construeix promovent la cultura, l’associacionisme i l’esport.
Pel Camp d’Esports hi han passat molts noms i moltes generacions: el Joventut FC, els Calaveres, el Lleida Balompié i, des del 1947, la Unió Esportiva Lleida. La continuïtat no sempre ha estat jurídica ni societària, però sí profundament sentimental. És la del color blau i la graderia; la dels diumenges en què els pares hi portaven els fills i la dels fills que, anys després, hi han portat els seus. És la del 1993 i aquella temporada a Primera Divisió que encara forma part de la memòria col·lectiva. I és també la dels descensos, els problemes econòmics, la desaparició de la UE Lleida el 2011 i els anys del Lleida Esportiu. La història del nostre futbol no ha estat còmoda. Potser per això ens importa tant.
Aquest estiu semblava que havíem tornat a arribar al final. El que ha passat després, però, diu molt de Lleida. Un grup d’aficionats ha decidit començar des de baix, recuperar per al club el nom de Lleida CF, l’escut, el palmarès i l’himne i tornar a donar forma a allò que mai no havia desaparegut del tot: el sentiment blau. Fer-ho des de la Quarta Catalana i situar-se, alhora, entre els clubs amb més massa social del país és una demostració d’estima, però també de determinació.
Aquí hi ha, probablement, la lliçó més important i profunda. Durant massa anys hem associat l’èxit esportiu amb els ascensos de categories, fitxar jugadors o aixecar trofeus. I havíem oblidat que un club és, abans que res, la seva gent. Quan una comunitat decideix que una història mereix continuar, fins i tot començant de zero, fa alguna cosa més que salvar un equip: preserva una part de la memòria de la ciutat.
El Camp d’Esports, que ja ha vist passar més d’un segle de futbol, tornarà a sentir l’himne. El mateix que comença amb les paraules «Un pas endavant» i que ara dona nom a la campanya de socis del nou Lleida. Costa trobar una expressió més adequada. Avançar no sempre vol dir arribar més amunt. De vegades, consisteix a tenir el coratge de començar més avall i fer-ho millor.
Aquests dies, a més, el futbol lleidatà torna a mirar la seva memòria amb el Memorial Antoni Palau i el Trofeu Emili Vicente, dos noms inseparables de la història blava. En aquest fil de persones que han construït la història del Lleida hi ha també Dani Badia, periodista estimadíssim i veu del nostre esport durant dècades, que continua ben present en el record de l’afició.
Com a republicana, em commou pensar en aquell camp aixecat fa més de cent anys per una entitat que volia transformar Lleida. Han canviat els noms dels equips que hi ha jugat, les categories en què han competit i les societats que els han gestionat, però alguns fils encara resisteixen. Ara ens correspon cuidar aquest renaixement. La Paeria ha d’estar a l’altura d’aquest suport social, acompanyar el projecte i garantir que el Camp d’Esports continuï sent la casa del futbol lleidatà.
Més de tres mil persones ja han fet el seu pas endavant. El Lleida torna a començar. I aquesta vegada, potser, el més important no és saber fins on arribarà, sinó recordar d’on ve i comprovar que, després de tot, continua sent el nostre Lleida. Sempre.