L'escriptor i filòsof nord-americà Henry David Thoreau, deia al seu famós llibre Walden, o la vida als boscos, publicat el 1854, que “els llibres són la riquesa atresorada del món i l’herència idònia de generacions i nacions”. Sense el coneixement que podem trobar als llibres que expliquen la història del nostre territori, del nostre petit país, no disposaríem de tota l’herència cultural que tenim avui en dia i, segurament, no seríem qui som avui en dia.
Cada 23 d’abril, Catalunya i els catalans d’arreu del món celebrem la Diada de Sant Jordi, un dia per celebrar i reivindicar tota aquesta herència literària que portem a les esquenes i per brindar per tota la que ve. Per Sant Jordi, amb una rosa a la mà i un llibre a l’altra, fem un gest antic i alhora radicalment modern: afirmar que una comunitat no es construeix només amb infraestructures, sinó també amb paraules.
Però sense recursos econòmics per sostenir aquestes empreses de les paraules -que son, òbviament, les llibreries, les editorials, els escriptors i les escriptores i les entitats que treballen per la promoció literària- el nostre llegat literari s’acabaria ben aviat.
Per això, aquesta setmana hem anunciat, a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, una subvenció de 330.000€ entre el 2025 i el 2026 per promocionar les publicacions en català i occità al nostre territori. No és una xifra freda: és una declaració d’intencions. Vol dir reforçar el teixit cultural i editorial local; donar suport a autors, editorials i entitats que sostenen el pols creatiu; contribuir a la preservació i la projecció del català i l’occità; i, en definitiva, garantir que la cultura arribi a tota la ciutadania, visqui on visqui. I vol dir, també, entendre que l’equilibri territorial no s’assoleix només portant serveis: s’assoleix, també, assegurant drets culturals. La cultura no pot quedar confinada a les capitals; ha de ser tan present al Pirineu i a l’Aran com a la plana, tan viva a un poble petit com a una ciutat.
La cultura creix quan es comparteix. I aquesta acció té el nom de les llibreries independents i de proximitat, que fan de prescriptors, d’amfitrions, de resistents. Són espais on el llibre no és mercaderia de pas, sinó conversa i complicitat. En un temps de presses i pantalles, aquestes llibreries són una pausa valuosa: el lloc on encara podem entrar i sortir una mica millors, una mica més lliures.
I té també el nom de les editorials de la demarcació que, amb ambició i arrelament, impulsen cultura des d’aquí. Elles demostren que el mapa literari del país no s’acaba a l’àrea metropolitana, que la creativitat no és patrimoni d’un únic centre, i que la qualitat —com la veritat— acostuma a néixer quan no es renuncia a la pròpia veu.
De vegades, però, convé recordar l’evidència. En plena avantsala de la Diada, hem sentit veus que voldrien rebaixar Sant Jordi a un simple “Dia del Llibre”, com si el nom fos un detall prescindible, com si el símbol fos una nosa, com si la tradició fos un accident. I és que Sant Jordi no és una etiqueta: és un relat col·lectiu. I un país sense relat és un país més fàcil de domesticar.
Sant Jordi és la prova anual que la cultura pot ser multitudinària sense ser banal, que pot ser festa sense deixar de ser compromís. És el dia que el nostre nacionalisme —cívic, democràtic, inclusiu— es fa tangible: defensem la llengua, el llibre, la creació i la llibertat de ser qui som. I ho fem amb el somriure de la gent al carrer, que és la millor resposta a qualsevol menyspreu.