Lluita, coratge i amor. Tres paraules senzilles que expliquen una llegenda... i també un país. La Diada de Sant Jordi és molt més que una tradició: és una manera de ser, de conviure i d’explicar-nos. I també una oportunitat per compartir amb tothom, també amb qui acaba d’arribar, quina és la nostra llengua, la nostra cultura i el país que volem construir.
A Catalunya tenim moltes dates que ens expliquen i ens diferencien. Tradicions nascudes de la nostra història, sovint vinculades a l’Europa medieval de l’Imperi Carolingi, quan la població vivia dispersa i les distàncies condicionaven el retrobament familiar. Sant Esteve, com a segon dia de Nadal i el dia de la Mona lligat als padrins i al final de la Quaresma, o l’11 de setembre com la Diada on commemorem la victòria de la resiliència. Però si hi ha una diada ens singularitza de veritat, és el 23 d’abril.
Tot i que Sant Jordi és un sant europeu, enlloc més la festa ha evolucionat com aquí. La llegenda explica que un drac atemoria un poble fins que un cavaller s’hi enfrontà per salvar una princesa. En vèncer-lo, de la sang en va néixer una rosa. Una història senzilla, però plena de significat: lluita, coratge i amor.
Amb el temps, aquesta simbologia ha arrelat. Ja a l’Edat Mitjana, Barcelona celebrava la Fira dels Enamorats, on es regalaven roses. I al segle XX, amb l’impuls del llibreter Vicent Clavel Andrés, el llibre s’hi va afegir de manera natural. El resultat és el que avui vivim: una celebració única, cívica i cultural, probablement sense equivalent al món.
Sant Jordi és el dia que el país surt al carrer. El dia on els llibres troben el seu gran aparador. On la cultura es torna popular i pròxima i on l’amor es viu amb la màxima intensitat.
I Sant Jordi, cada any ens interpel·la. Ho ha fet en la foscor del passat i ho fa encara ara. Perquè el drac no ha desaparegut. Potser és diferent però, hi és. Les amenaces a la nostra llengua i identitat; l’assimilació per part d’altres cultures; la nostra pròpia facilitat per renunciar a la nostra llengua... amenaces que de vegades no fan soroll però que van calant i es van arrelant.
I la lluita continua. I no pot ser èpica, ha de ser diària. Triar un llibre en català i parlar-lo amb normalitat. No canviar de llengua per inèrcia, no atemorir-nos quan els nostres drets lingüístics són vulnerats... Són petits gestos que, sumats, ens ajuden en aquesta immensa lluita.
I després, regalar una rosa. Amor en majúscules, estimar en sentit ampli, voluntat d’ajudar i de conviure. I, amb l’espiga, símbol de fertilitat i d’arrelament a la terra, de vida que creix i es projecta. És també això: allò que volem preservar i fer créixer. La llengua, la cultura, la identitat.
Sant Jordi és també una eina potentíssima d’integració. Perquè explica qui som i com som. Sortir al carrer, regalar un llibre, oferir una rosa... i fer-ho en català és una manera de compartir país i de construir comunitat.
Aquest és el gran encert de la Diada. El dia de la lluita, del coratge i de l’amor. El dia que ens explica i ens uneix. El dia que ens arrela a una terra i que diem que estimem Lleida, i l’estimem en català.