Cada 8 de març sortim al carrer per reivindicar drets que sovint donem per consolidats. Però la història ens ha ensenyat una lliçó incòmoda: cap dret és irreversible i en tenim una prova no massa llunyana. La Dictadura va acabar amb els drets que les dones tenien en temps de la República (dret al treball, al divorci, a tenir càrrecs públics, dret a votar...). Després, temps foscos de repressió, prohibició i silenci. En democràcia, hem conquerit, sobre el paper, drets que ens igualen. Però els drets no viuen només en les lleis; viuen en la realitat del dia a dia, en les decisions petites, en la manera com ens mirem i ens respectem. I si deixem de defensar-los, si ens relaxem, s’erosionen. De vegades lentament. De vegades gairebé sense adonar-nos-en.
I avui no podem ignorar que aquest risc existeix. Amb la incorporació de noves realitats culturals, vivim canvis profunds en la nostra societat. La diversitat ens enriqueix, però la convivència només és possible si compartim un marc comú. I aquest marc no és neutre: és el conjunt de lleis i valors democràtics que ens hem donat col·lectivament.
La igualtat entre homes i dones no és una opció cultural, ni una tradició occidental discutible. És un principi democràtic bàsic. La integració només és possible si compartim plenament els drets i els deures que defineixen la nostra democràcia. Aquí les dones som lliures. Tenim els mateixos drets, volem les mateixes oportunitats i la mateixa dignitat que els homes. Volem la plena igualtat en absolutament tor. I això no està subjecte a interpretació.
La igualtat no es manté sola. Si no es protegeix, retrocedeix. Si no s’explica amb claredat, es relativitza. I si per por a incomodar deixem de defensar els principis que ens cohesionen, acabem debilitant-los. La formació, la convivència i la comunitat, ens han d'ajudar a difondre aquests drets i deures que volem compartits.
Dit això, el repte no ve únicament de noves realitats culturals. També el tenim aquí, entre nosaltres, en la banalització del masclisme, en els discursos polítics que ridiculitzen el feminisme. En influenciadors que venen una masculinitat com a model d’èxit. En bromes i actituds que, en el fons, perpetuen la desigualtat.
Ens ha costat dècades avançar. El dret a votar, a estudiar, a treballar en igualtat de condicions, a no ser discriminades per ser mares, a viure lliures de violència. Res d’això va ser un regal. Van ser conquestes fruit de la perseverança de moltes dones valentes que no es van resignar.
Per això avui el repte és diferent. Ja no es tracta només de canviar lleis. Es tracta de preservar una cultura de respecte. De transmetre a les noves generacions que la igualtat és garantia de llibertat per a tothom. Que una societat on les dones no tenen els mateixos drets i oportunitats, ens fa ser més dèbils.
No podem caure ni en el bonisme ingenu ni en la confrontació permanent. La resposta no és assenyalar, sinó educar. No és dividir, sinó exigir amb claredat. La convivència necessita serenitat, però també fermesa. Quan parlem de drets fonamentals, la neutralitat no és una opció.
Defensar la igualtat no és anar contra ningú. És protegir el que ens fa avançar com a societat. És garantir que una noia pugui caminar tranquil·la pel carrer. Que pugui estudiar el que vulgui. Que pugui treballar i progressar sense haver de demostrar el doble. Que pugui decidir el seu projecte de vida sense pressions ni pors.
La igualtat es torna fràgil quan deixem de defensar-la. Si normalitzem discursos que la qüestionen. Si callem davant actituds que la menystenen. Si pensem que ja està tot fet.
Aquest 8 de març no hauria de ser només una commemoració. Hauria de ser una reivindicació. I protegir-los no és una opció ideològica; és una responsabilitat col·lectiva, perquè la igualtat no és negociable.