La setmana passada llegia amb preocupació la notícia d’una detenció per l’atac a agents de la Guàrdia Urbana a Lleida. No és un fet aïllat. És l’expressió d’un problema més profund: la creixent pèrdua de respecte cap al principi democràtic d’autoritat. Quan es qüestiona o s’ataca aquells que tenen l’encàrrec de protegir-nos, no només es posa en risc la seva integritat, sinó també la convivència i la qualitat democràtica de la nostra ciutat.
Vull començar expressant tot el meu suport a la Guàrdia Urbana de Lleida, així com a tots els cossos i forces de seguretat que treballen a la nostra ciutat. La seva tasca és essencial i sovint es desenvolupa en condicions difícils, amb professionalitat, vocació de servei i un compromís ferm amb la ciutadania. Aquest reconeixement no és només institucional; és també personal i polític des del PP Lleida, i el faig extensiu a les seves famílies, que comparteixen els riscos i sacrificis d’aquesta feina imprescindible.
Volem una Lleida segura. Per això, hem de començar per defensar i respectar els qui surten cada dia al carrer per garantir la nostra protecció. Sense autoritat, no hi ha ordre; i sense ordre, no hi ha llibertat possible. És per això que qualsevol agressió a un agent ha de ser considerada amb la màxima gravetat i ha de tenir una resposta clara, contundent i inequívoca per part de les institucions.
En aquest sentit, considero que l’Ajuntament de Lleida ha de fer un pas endavant i personar-se com a acusació particular en tots aquells casos en què un agent de la Guàrdia Urbana resulti perjudicat en l’exercici de les seves funcions. No es tracta només de defensar un treballador públic, sinó de protegir la funció pública en si mateixa i el principi d’autoritat que la sustenta. La institució ha de ser al costat dels seus agents, sense ambigüitats.
A Lleida, en matèria de seguretat, cal seny i cal ordre. I també calen mesures concretes, efectives i avaluables. Rebutgem qualsevol ambigüitat o relativisme davant la delinqüència. La ciutadania mereix respostes clares i una acció decidida.
Entre les meves prioritats hi ha, en primer lloc, millorar la coordinació entre tots els cossos policials. No podem permetre duplicitats ni descoordinacions. Cal optimitzar recursos i garantir una presència efectiva al carrer. I això implica “treure’ls tots al carrer”, reforçant la visibilitat policial com a element dissuasiu i de proximitat.
En segon lloc, cal revisar les polítiques d’ajudes municipals per assegurar que no acabin beneficiant persones que vulneren la llei. Els recursos públics han d’estar al servei dels ciutadans que compleixen les normes i contribueixen al bé comú, no dels qui les incompleixen.
També és necessari “rebobinar” el Pla Local de Seguretat per adaptar-lo a la realitat específica de cada barri. Lleida no és homogènia, i les problemàtiques de seguretat tampoc ho són. Cal un enfocament estratègic per zones, amb diagnòstics precisos i respostes ajustades a cada context.
Una altra línia d’actuació prioritària és dotar de més recursos l’Oficina d’Estrangeria de Lleida per poder actuar amb més eficàcia davant la delinqüència vinculada a persones estrangeres en situació irregular. Hem de ser clars: qui ve a sumar és benvingut; qui ve a delinquir no pot tenir cabuda. La legislació ha de complir-se, i això inclou l’expulsió dels delinqüents estrangers. Ho dic molt clar i ho deixo per escrit perquè és el que penso. Ras i curt. Lleida necessita un alcalde que digui les coses pel seu nom.
Finalment, considero imprescindible revisar el conveni de seguretat de l’horta del 1999, que ha quedat desfasat davant els nous reptes que afronta la ciutat.
La seguretat no és una qüestió ideològica, sinó una necessitat bàsica. La seguretat és un dret. És la base sobre la qual es construeix la convivència, el progrés i la llibertat. Lleida mereix una política de seguretat seriosa, rigorosa i sense complexos. I, sobretot, mereix institucions que estiguin al costat dels qui cada dia vetllen per nosaltres.