Lleida torna a viure una situació que no hauria de ser normal en una ciutat que aspira a avançar amb estabilitat i ambició: una qüestió de confiança vinculada al pressupost municipal. És la segona vegada en només quatre anys que això passa. L’any 2022 va ser amb l’alcalde Pueyo; ara, amb l’alcalde Larrosa, per aprovar el pressupost de 2026. Dos alcaldes diferents, un mateix problema de fons.
Aquesta repetició és el símptoma evident d’una debilitat política estructural. Demostra que el diàleg ha fracassat, que la capacitat de negociació s’ha esgotat i que el pressupost —l’eina més important per transformar una ciutat— s’ha convertit en una arma de pressió política en lloc d’un instrument al servei del bé comú.
És cert que el pressupost probablement s’acabarà aprovant, perquè la llei ho permet. Però també és cert que governar Lleida amb només 9 regidors és clarament insuficient per afrontar els grans reptes de ciutat. El PSC governa, però no convenç i té el govern però no prou regidors per governar. El resultat és una ciutat instal·lada en la provisionalitat.
A Lleida, portem massa dècades governats per les esquerres i el seu temps asfixia a la ciutadania, perquè són incapaços d’aglutinar a la gent entorn d'un projecte. Les esquerres sempre barallades entre elles, això sí, amb un adversari comú: el PP. Anar contra nosaltres, fins ara, els hi ha anat molt bé, però la credibilitat té un límit i la ciutat agonitza. I tot això té una conseqüència directa: la desafecció ciutadana envers la política. Quan els veïns perceben que el govern no té rumb clar ni capacitat d’entesa, la confiança es trenca.
Parlem, precisament, de confiança. La confiança no és un concepte abstracte ni retòric. És fiabilitat. És seguretat. És la certesa que qui governa sap què fa, cap on va i genera tranquil·litat. I avui, honestament, el govern del PSC a la Paeria no transmet ni fiabilitat ni seguretat.
Les xifres són clares i contundents. Sense comptar els sis mesos entre juliol i desembre de 2023, el govern socialista ha disposat, només en dos anys —2024 i 2025— de 449,2 milions d’euros. Això equival a 18,7 milions d’euros cada mes o, dit d’una altra manera, 623.000 euros cada dia per invertir en la ciutat: en serveis públics, en barris, en qualitat de vida, en dignitat urbana.
No negaré que amb aquests recursos s’han fet actuacions. Seria injust dir el contrari. Però la pregunta clau és una altra: està Lleida millor avui que quan es va deixar el govern anterior? La resposta, malauradament, és no. I quan una ciutat no millora tot i disposar de gairebé mig miler de milions d’euros en dos anys, el problema no és de recursos, sinó de projecte, de prioritats i de lideratge.
La falta de confiança no neix del no-res. Es construeix —o es destrueix— a partir dels fets. Com podem confiar en un govern que va pretendre habilitar l’antic hotel d’ADIF com a alberg sense consens ni explicacions clares? Que encara no ha fet realitat la residència de Pardinyes, anunciada una vegada i una altra com a prioritària?
Com podem confiar en un govern que no compleix ni executa les mocions aprovades al ple; que oblida equipaments bàsics com les escoles del Clot o la ludoteca d’Arenys del Segre; que converteix els projectes “Imaginem” en exercicis de propaganda mentre la realitat dels barris continua igual?
La política de participació ciutadana ha quedat reduïda a processos buits, amb poca assistència i projectes finals que no convencen ningú. I el centre històric no es regenerarà mentre no s’afronti el problema real: la guetització que s’ha permès durant anys. A tot això s’hi suma la pujada de la taxa d’escombraries, l’aigua i el clavegueram, projectes encallats com Torreblanca o el Pla de l’Estació, i decisions sensibles —com la construcció d’una gran mesquita al polígon—.
Tot plegat dibuixa un govern sense rumb clar, incapaç de generar consensos amplis i de liderar amb autoritat i credibilitat. Per això, com a cap de l’oposició, no puc ni vull donar suport a una qüestió de confiança que no respon a les necessitats reals de Lleida.
