Hi ha una pregunta que em ronda pel cap des de fa temps: estem cuidant prou Lleida? Quan parlem del futur de la ciutat, sovint ho fem a partir dels grans projectes, de les inversions milionàries o dels anuncis que ocupen titulars. I és evident que les grans transformacions són importants. Però crec que ens equivocaríem si penséssim que el futur d'una ciutat depèn només d'això.
Les ciutats no es construeixen únicament a base de grans projectes. Les ciutats es construeixen cada dia. O, dit d'una altra manera, les ciutats es cuiden cada dia. I tinc la sensació que, a poc a poc, Lleida s'està deixant anar.
No és una qüestió de dramatitzar ni de dibuixar una ciutat que no existeix. Lleida continua sent una ciutat extraordinària. Té talent, capacitat, una situació geogràfica privilegiada, una Horta única i una ciutadania compromesa. Precisament perquè és una ciutat extraordinària, ens hauríem de permetre ser molt més exigents amb nosaltres mateixos. Perquè les ciutats no es deixen anar d'un dia per l'altre. Es deixen de cuidar a poc a poc.
Comença quan un carrer està brut i ningú hi actua. Quan els xiclets enganxats al paviment ja semblen formar part del paisatge. Quan les restes de begudes a terra ens obliguen a mirar on posem els peus. Quan les persianes baixades acumulen brutícia darrere les reixes, les portes apareixen pintades o els cables pengen de les façanes sense que ningú hi intervingui. Podria semblar una qüestió menor, però no ho és. Les ciutats també s'expliquen a través dels detalls. I són aquests petits detalls els que acaben transmetent una sensació de deixadesa.
Per això hi ha una paraula que m'agrada especialment: endreçada. Jo vull una Lleida endreçada. I quan dic endreçada no parlo només de neteja. Parlo d'una ciutat que es coneix, que es gestiona i que es pot millorar. Perquè el desordre acaba portant al caos. I una ciutat no es construeix des del caos. Es construeix des de l'ordre, la planificació i la cura dels detalls. Però una ciutat que es cuida no és només una ciutat endreçada. És també una ciutat que genera oportunitats.
No em conformo a pensar que el futur dels nostres joves és fora de Lleida. Tenim universitat, tenim talent i tenim capacitat empresarial. Però encara no som capaços de convertir tot aquest potencial en una ciutat on els joves puguin desenvolupar el seu projecte de vida.
Necessitem diversificar el nostre teixit productiu, apostar per una indústria de qualitat i generar ocupació qualificada. I això també passa per l'habitatge. Perquè l'habitatge no és només una política pública; és la diferència entre quedar-se a Lleida o haver de marxar.
També hem de cuidar la nostra identitat. Una ciutat no és només un lloc on viure, és un lloc on reconèixer-nos. I quan deixem perdre allò que ens fa singulars, també perdem una part del que som. Ho hem vist recentment amb la Batalla de Flors. Però podria posar molts altres exemples. Quan la cultura popular deixa de ser una prioritat o quan les entitats han de lluitar soles per mantenir viva l'activitat de la ciutat, no només perdem actes. Perdem cohesió i perdem orgull de ciutat.
I el mateix passa amb el comerç de proximitat. Quan un comerç tanca, no només desapareix una activitat econòmica. Perdem vida als carrers, relacions humanes i identitat.
També hem de ser exigents amb la convivència. Una ciutat és una comunitat i les comunitats necessiten drets, però també deures. Integrar no és ignorar els problemes; és afrontar-los amb responsabilitat i amb respecte per les normes que ens hem donat entre tots.
I, sobretot, hem de saber prioritzar. Perquè no necessitem una ciutat que visqui permanentment pendent dels grans anuncis. Necessitem una ciutat que funcioni. Una ciutat amb refugis climàtics, arbres adaptats a la nostra climatologia i espais segurs perquè els infants puguin jugar i les persones grans passejar amb tranquil·litat. Una ciutat amb un transport públic eficient, sense barris de primera i barris de segona, i amb equipaments que es mantinguin abans que es deteriorin.
Perquè, al final, no són els grans projectes els que fan gran una ciutat. Són els petits projectes quotidians els que fan la ciutat gran.
No aspiro a una ciutat perfecta. Aspiro a una ciutat que es cuidi. Perquè una ciutat també és una manera d'estimar allò que és de tots. I estic convençuda que Lleida mereix que la cuidem molt més.