Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
I de les mesures proposades en els dos decrets proposats pel Govern Central. Algunes d’elles no s’aprovaran, perquè no rebran els vots necessaris en la Diputació Permanent, però són tota una declaració d’intencions sobre cap a on volen portar la política d’habitatge.
I el que queda clar a hores d’ara, és que si les mesures volien incentivar el mercat de lloguer, han aconseguit tot el contrari. Les immobiliàries han avisat que gairebé 6.000 pisos s’han retirat del mercat de lloguer. Aquests són alguns dels motius que expliquen.
En primer lloc, la inseguretat jurídica que ha desencadenat les mesures anunciades. La por a fer qualsevol transacció que condicioni els habitatges en un futur incert.
Quines són algunes d’aquestes mesures anunciades en el segon Reial decret llei 28/2026?
Posem-nos, per un moment, en la pell del petit propietari. Parlem d’una persona que ha heretat un pis dels seus pares, d’una família que ha comprat un habitatge com a complement dels seus ingressos, d’un agricultor, d’un comerciant o d’un autònom que té un pis llogat i que compta amb aquests diners.
Què passa si decideixen deixar de llogar-lo perquè potser vol recuperar el pis, necessiten els diners, el volen vendre o, potser, simplement després d’anys llogant han decidit tenir-lo disponible per al futur?
Doncs que aquest Reial decret llei estableix que, quan arriba el venciment del contracte, el propietari haurà de comunicar la no renovació amb sis mesos d’antelació i, com a regla general, haurà d’indemnitzar el llogater. I de quants diners parlem?
Posem alguns exemples: un lloguer a Lleida de 800 euros al mes. Si el llogater porta deu anys al pis, la indemnització podria arribar als 9.600 euros. Si hi porta quinze anys, als 12.000 euros. I si el lloguer és de 1.200 euros i el llogater porta quinze anys, l’exemple del mateix decret arriba als 18.000 euros.
I això si simplement ha decidit que no vol continuar llogant el pis.
I si aquell pis és en una zona tensionada? El llogater pot demanar pròrrogues anuals de fins a tres anys. I això no depèn necessàriament que sigui una persona vulnerable.
Ara fem un altre exercici. Imaginem que el propietari vol vendre el pis. El comprador sap que compra un habitatge llogat i que haurà d’assumir la situació contractual. La venda no elimina les conseqüències previstes pel decret. El dret a la indemnització passa al comprador.
Què significa això? Que un pis llogat incorpora una relació contractual que pot comportar terminis, pròrrogues i costos.
Segurament, aquests són alguns dels motius pels quals els pisos estan sortint del mercat de lloguer. Ara, faci’s la següent pregunta: si vostè tingués un pis, el posaria de lloguer sabent que recuperar-lo en el futur li pot comportar sis mesos de preavís, una indemnització de milers d’euros i, en una zona tensionada, fins a tres anys més de pròrrogues? Aquesta és la qüestió.
Protegir les famílies vulnerables és una obligació de les administracions, no dels ciutadans. I, una cosa és protegir qui realment ho necessita i una altra és establir obligacions generals que afecten el petit propietari quan el llogater no és vulnerable.
El dret a l’habitatge és un dret constitucional. Però també ho és el dret de propietat. I els governs tenen l’obligació de fer compatible l’un amb l’altre.
Quina és la solució? Construir habitatge públic, augmentar l’oferta d’habitatge assequible, posar sòl públic a disposició, agilitzar llicències, mobilitzar habitatges buits de l’antiga SAREB i donar seguretat jurídica perquè els propietaris que tenen un habitatge decideixin posar-lo al mercat.
Aquest decret no tirarà endavant. Avui no té els suports necessaris, però marca unes polítiques d’habitatge determinades. I si volem més habitatges al mercat de lloguer, també hem de pensar en qui els ha de posar a disposició.