Hi ha qui es mou de casa a l’estiu o de seguida que pot per fugir d’una rutina embafadora, asfixiant. Busquen indrets més tranquils on desconnectar i respirar no només un altre aire, sinó també una altra manera de desenvolupar-se les hores i els dies. Fins aquí tot fantàstic. El problema és quan no troben bé determinades realitats característiques d’aquell altre indret: que toquin les campanes durant la nit, que el gall de bon matí doni la benvinguda al dia, que se sentin olors de fems o que, com passa a Prades, hi hagi una estelada onejant al campanar...
Les tradicions expressen una determinada manera de viure i d’expressar-se, de sentir, i potser ja toca treure pit i no deixar que uns pocs i de fora (com passa sovint) acabin canviant allò que és la voluntat de molts i de casa. Deixar fer és la inèrcia del poble colonitzat, ocupat, subjugat, i potser, potser, potser, comença a ser hora de trepitjar fort i que se senti la veu de tots els de casa solemnement i clara. Adonem-nos que sovint també aquells que busquen capgirar l’ordre establert de les coses, són els que no s’estimen la terra, només allò que en poden aconseguir.
I això, per tant, centrant-nos especialment en el cas de Prades, vol dir que les administracions implicades —en aquest cas, especialment l’Església i l’Ajuntament— també han de mantenir-se fortes i indelebles per tal de no claudicar davant d’una circumstància que, si no, ens fa mesells i esclaus de les seves (no les nostres) decisions. Perquè si hi és des de fa anys (2012) sense que generi cap tipus de problema, què ha canviat ara? No és tothom benvingut al poble i/o a l’església? I el pas següent quin serà, que la missa no sigui en català? També s’hi claudicarà?
Sempre hi ha l’opció, és clar, de fer encara més visible l’estelada fent que onegi en tantes cases de Prades com sigui possible. Les «tensions» que es pretenien evitar, segons el rector de la parròquia, és ara que s’impulsen, i cal generar una resposta: determinació i convicció!